La primera vegada que em vaig plantejar què és l'objectivitat, la correspondència entre el que s'afirma i el que és o la concordança entre la subjectivitat i l'objectivitat, fou arran d'un film d' Antonioni, Blow-Up, en el qual un senyor contracta un detectiu perquè vol saber si la muller li és infidel. Ha de pescar-la in fraganti.

L'investigador li fa fotos confuses i ambigües amb un home dins d'un cotxe. El marit creu és una prova irrefutable, tanmateix el detectiu respon que l'objectivitat és sempre limitada i no hi ha una evidència inequívoca. L'home, mogut per la sospita, ho percep com un adulteri; el detectiu, no, diferent seria enxampats nus al llit.

Fa unes setmanes que, a conseqüència de la sentència al major Trapero, discutint el concepte d'objectivitat versus subjectivitat, alguns tribunals, que han dilucidat temes de forta càrrega política, han projectat els seus criteris apriorístics, indiferents a uns fets, que haurien de ser analitzats a posteriori? Alguns magistrats tenen la sentència pensada abans de celebrar-se el judici?

Els prejudicis s'anticipen a la recollida empírica dels fets succeïts? Que els fets són interpretables ho certifica la mateixa sentència, atès que la presidenta del tribunal Concepción Espejel va presentar un escrit radicalment diferent al dels dos magistrats. La seva valoració no coincidia amb la dels que absolgueren Trapero i la cúpula dels Mossos. La sentència d'en Trapero hauria de ser mimèticament igual a la que es mereixia en justícia el conseller Quim Forn? Els fets són idèntics, i a igual fet, igual sentència?

Podríem dir que la presidenta s'ha deixat influir per idees preconcebudes? Tanmateix, si li ho qüestiono a ella, per ser just ho haig d'aplicar també als dos magistrats que han escrit una resolució judicial alternativa: s'han deixat obnubilar per predisposicions emotives o ideològiques? Conté més veritat, més objectivitat l'escrit de la presidenta que el dels dos altres dos membres del tribunal? Com que tampoc nosaltres estem lliures d'apriorismes hem d'alegrar-nos amb la resolució o ans el contrari: enfadar-nos perquè han absolt el cap dels Mossos d'Esquadra?

Qui ha actuat sense cap prevenció? Potser cap menteix i els tres creuen que han escrit la veritat. Ara bé, una manifestació política pot ser violenta, tumultuària i pacífica ensems? Ja hi som al cap del carrer: qui menteix, qui diu la veritat? Perquè erren els que afirmen que la veritat o la realitat només és una. La veritat, excepte en la veritat apodíctica, sempre és més d'una, i pel filòsof Hume la veritat apodíctica també porta data de caducitat.

Tot és del color polític com es mira, color que acaba tenyint la realitat. També és cert que hi ha qui no baixarà mai del burro, esclau de la seva tossuderia. Les idees i els sentiments són tan poderosos i alienants que poden tergiversar els elements factuals i construir o inventar-se a partir d'ells una nova realitat, un relat que per a uns poc té a veure amb el que ha passat.

La imaginació desfermada, si no és controlada per la raó, crea monstres, com bé va escriure el pintor Francisco Goya: «El somni de la raó produeix monstres», i hem d'interpretar el mot somni com a sinònim de la paraula fantasia (que no existia) i així podríem afirmar que la fantasia quan s'escapa o és abandonada per la raó genera monstres, però unida a la raó és la mare de les arts i origen de les meravelles.

També Ortega i Gasset adverteix que quan dos individus interpreten una mateixa realitat amb experiències personals i laborals diferents, ens informaran de dues percepcions distintes sobre el mateix paisatge. Imaginem un home de ciutat i l'altre, un pagès. El primer ha copsat el bonic paratge, el silenci, la solitud, el riu lluent que travessa terres roges de conreu. El pagès, en canvi, s'ha fixat en el camp mal llaurat, la rònega casa i la família les passa magres perquè té pocs horts de cultiu i de pastura. Els intèrprets tenyeixen la mateixa realitat amb els seus valors i la converteixen en dues realitats diverses. Han vist el que volien veure.

En alguna sentència el magistrat hi transcriu el que ha volgut escoltar i veure: una multitud agressiva amb mirades d'odi, insults greus, punys amenaçadors. Per contrast, l'altre jutge ha vist una manifestació pacífica, un exercici democràtic de llibertat d'expressió que no pot ser considerat un acte delictiu.

També cal citar el cèlebre i influent assaig de Susan Sontag Contra la interpretació, on critica el sentit de l'estètica defensat per Plató i Aristòtil i mantingut en el temps. El seu plantejament neix de la teoria hilemòrfica (matèria i forma) d'Aristòtil. Aristòtil va fer baixar les Idees Pures del món superior de Plató i les incardina, les fica dins les coses i el ser, la substància és la fusió de la «matèria», el contingut, i la «forma», el continent, l'embolcall. L'estètica tradicional prengué partit per la matèria, menysprea la forma, el tractament extern. La matèria respon a la pregunta què és i la forma, com apareix. El marxisme analitzava també l'art i la literatura en funció del compromís social. L'art per l'art, si no està destinat a subratllar la injustícia i la lluita de classes, no té cap valor. S. Sontag remarca el paper decisiu de la forma, atès que els canvis formals provoquen canvis materials.

El que acabo d'escriure aplicat a la sentència que absolgué Trapero em permet afirmar que el magistrat Marchena, president del Tribunal Suprem, i la magistrada Espejel han atès més «la matèria» (l'independentisme) que «la forma» (la manera de mostrar-se externament la matèria en un referèndum o en manifestacions). La matèria no és un assassinat, un atracament, dos delictes objectius. Es condemna gent pel contingut, per les intencions, per les idees?

Ànims i que tinguem sort!