04 de novembre de 2020
04.11.2020
Diari de Girona

Ruïna imminent

03.11.2020 | 23:33
Ruïna imminent

L'altra nit vaig estar xerrant una estona amb els participants en un club de lectura. Era una nit magnífica, estàvem en un lloc meravellós i tots teníem motius per sentir-nos molt bé: al cap i a la fi, enmig d'una pandèmia, tots gaudíem de bona salut i d'una certa estabilitat econòmica. A cap dels participants l'havien acomiadat de la feina i cap havia tingut sobresalts familiars o econòmics. I per si això fos poc, estàvem bevent vi negre de l'Alentejo portuguès –aquest gran desconegut– i gaudint d'una nit incomparable en un dels llocs més bells del món. Creguin-me que no exagero.

I tot i així, l'estat d'ànim que regnava entre nosaltres no era en absolut alegre ni optimista. Just el contrari, tots estàvem contagiats per aquesta sensació ombrívola que els anglesos anomenen impending doom i que és molt difícil traduir al català (podria traduir-se, de forma aproximada, com la certesa que es produirà alguna cosa irreparable). I aquesta «alguna cosa» oculta en la paraula doom té a veure amb la ruïna econòmica i amb la destrucció moral, però també amb el destí i amb la fatalitat i amb una maledicció potser merescuda i en el fons inevitable. Doncs bé, això era el que sentíem aquella nit. Perquè tots estàvem convençuts de viure en aquest moment de ruïna imminent. Si les coses ens anaven bé, tard o d'hora canviarien les tornes i començarien a arribar els acomiadaments i les penúries. I pitjor encara, tots ens vèiem condemnats a una destrucció inexorable, com si ja estiguéssim sentenciats i res ni ningú poguessin evitar el nostre destí. Però no només nosaltres com a individus, sinó també –i això era el més greu– tots nosaltres com a societat, perquè la ruïna imminent estava condemnant a desaparèixer tot el que havíem après a considerar com a nostre, tot el que estimàvem, tot el que ens havia acompanyat al llarg de les nostres vides: una certa prosperitat, un Estat eficient, una societat pacífica i civilitzada i una vida política regida per l'acord en les qüestions fonamentals. Doncs sí, tot això –que era la nostra forma d'entendre el món– ja ho vèiem com una cosa definitivament perduda i de la qual ja no tornaríem a gaudir mai.

Exagero? No, no exagero. Ja sé que hi haurà gent –els optimistes professionals– que ens consideraran malastrucs o espantavelles (hi ha un prototip de pensador d'aquest tipus, en general professor universitari amb molts quinquennis a sobre que es considera un heroic lluitador antisistema trepitjat per la societat mercantilista), però entre nosaltres hi havia gent d'ideologies diverses i més aviat inclinades cap a l'esquerra. I malgrat tot, aquesta sensació de desastre imminent ens afectava a tots. Fins i tot hi va haver qui va profetitzar que un dia –potser abans del que ens imaginem– la Unió Europea s'afartaria de nosaltres i ens donaria una puntada de peu al cul. Espanya no és un país petit com Grècia, i si un dia es feia inassumible mantenir-nos, no era inconcebible que ens assenyalessin molt educadament la porta de sortida. I si això passava, què passaria?

En aquest moment vam començar a parlar de canviar de vida i de fugir a un altre país –un país menys covard, menys amarg, menys salvatge, menys idiota–, però la trista conclusió va ser que ja no hi havia cap lloc a on fugir. La pandèmia ho havia canviat tot. Tots els països s'havien tancat com fortaleses i tots tractaven els refugiats i els immigrants –ja fossin rics o pobres– com amenaces que posaven en perill la seva precària existència. En altres temps un sempre podia somiar amb emigrar a l'Argentina, a Austràlia, a Nova Zelanda, a Califòrnia, a Nova York. Però ara això ja no era viable. A l'Argentina estaven molt pitjor que nosaltres. A Califòrnia i a Nova York estaven vivint el mateix que aquí (aquesta cega pulsió nihilista que estava destruint la societat intentant imposar una societat perfecta). I a Austràlia o Nova Zelanda no volien saber res d'estrangers ni de refugiats. No, fugir a un altre lloc ja no era possible.

Fa gairebé un segle, T.S. Eliot va reflectir aquest mateix estat d'ànim en els versos de La terra erma. «Aquell que era viu, ara és mort / nosaltres que vivíem, morim / amb una mica de paciència». Eliot va escriure aquests versos en els anys de la Primera Guerra Mundial, potser imaginant que s'apropava una altra ruïna imminent, una altra condemna, una altra maledicció inexorable. I aquí vivim ara tots nosaltres, en aquesta terra erma que està condemnada a desaparèixer.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook