Cabem més dels disturbis que encenen les nits d'algunes ciutats per les condemnes dels partits que pels convocants. De moment, això és una pel·lícula muda del gènere de catàstrofes. El que vulguin expressar amb vandalisme i saqueig trobarà millor solució en llenguatge articulat, amb paraules, excepte per als que només vulguin trencar i robar.

Podem imaginar les causes, però és molt millor no fer-ho i deixar que els convocants expressin en paraules els motius del seu malestar. Aquesta expressió és important perquè el malestar es defineix com a neguit i incomoditat indefinible. És curiós que el diccionari -el llibre de les definicions- inclogui «indefinible» quan els seus autors saben que tot és definible si se li dedica temps i profunditat.

«Llibertat», una paraula que ha aparegut pintada en els llocs de la discòrdia, no val com a explicació perquè és massa genèrica i se la confon amb «albir», que és la voluntat no governada per la raó, sinó per l'antull o caprici. Ara mateix moltes persones tenen motius per a la queixa i la reclamació i amb aquestes expressions es pot treballar, però amb la destrossa de les terrasses on tants creuen que s'asseu la llibertat principal, no.

En aquests grups petits d'alterats hi conflueixen causes diferents que acaben confoses amb uns efectes que s'espesseixen en un fum que no deixa veure ni respirar. La causa, que és l'origen d'alguna cosa, es torna motiu, és a dir, una cosa que mou o pot moure i això està passant, però els sempre motivats ultres (de futbol, de partit, d'emocionalitat) han de ser aturats i, si cal, detinguts per la policia.

Davant d'aquests aldarulls hi ha els bàrbars i al darrere hi ha causes i motius, però cap raó. Dels diversos sentits de la paraula «raó» només un s'identifica amb motiu o causa i en aquesta circumstància és millor deixar la raó limitada al discórrer. La raó, en el sentit més ample de l'enteniment, és l'únic que ens pot treure amb bé d'aquesta pandèmia. Mentre ho fa necessitem molta paciència.