07 de novembre de 2020
07.11.2020
Diari de Girona

El comiat de la Norma

07.11.2020 | 00:07
El comiat de la Norma

Visc d'esquena a la mort. Em fa tanta por perdre les persones que estimo o deixar d'existir, que evito connectar amb la certesa que som finits. Almenys, els nostres cossos. Aquests que ara alimentem equilibradament, en tenim cura fent esport i sotmetem a revisions mèdiques i a analítiques periòdiques, un dia perdran manxa i tararí. Si pogués triar com partir, desitjaria fer-ho el més tard possible, amb bones facultats, sense dolor i acompanyada dels que estimo. Per descomptat, el mateix desig per als importants de la meva vida. Sí, és una carta als Reis Mags, però per anhelar que no quedi.

Aquesta setmana, s'ha publicat la notícia de la descoberta del cos d'un home que portava mort a casa sis mesos. Sis mesos. Dues terceres parts d'un embaràs, la primavera, l'estiu i el principi de la tardor, tot el confinament, l'època de la desescalada, el principi de l'augment dels contagis i la segona onada dels nassos. Són 180 dies en què ningú s'ha preguntat prou seriosament per què no sabia res d'aquest senyor, per què no obria la porta o responia al telèfon. Morir i que ningú et trobi a faltar és un morir massa rotund. La major de les morts.

La Norma va perdre la seva mare el passat mes d'agost. Ella viu aquí, la seva mare, a Bolívia. Estaven lluny, però se sentien a prop. La meva amiga l'estimava i en tenia cura. Des de la distància, manejava uns fils que la protegien, però que no van resultar suficients com per sortejar un ictus. Aquesta setmana, la Norma l'ha acomiadat com mana la seva tradició. El dia de Tots Sants va reunir la seva cosina i uns pocs amics i van passar una jornada junts. Van resar, la van recordar, la van enyorar i van muntar un altar amb les coses que a ella li agradaven: fruita, sucs, carn, cereals i flors. Els dies previs, les persones que pensaven assistir a aquesta cerimònia van pastar pasta de blat i van fer unes figuretes de diferents mides que van exposar al santuari. La gran representava la mare i la resta eren sols i escales, perquè l'objectiu és afavorir que l'ànima s'encimbelli a on sigui per arribar a la llum. A l'altre extrem del món, al mateix temps i segons el costum, la seva família també feia el seu particular ritual de comiat. A les sis del matí, una persona que interpretava el paper de la mare arribava a la casa familiar i despertava a tothom. Durant hores, fills, gendres, nores i nets van compartir confidències, van passar comptes i van tancar ferides. Al migdia, tots la van acompanyar als afores del poble i es van acomiadar d'ella al final d'un camí. Per sempre.

La creença de la Norma és que cal afavorir que les ànimes segueixin el seu camí, però, sobretot, cal honrar la persona que se n'ha anat, celebrar haver-la conegut i estimat i comprometre's a recordar-la. Ella no viu d'esquena a la mort, la integra. Mantenir en la memòria a qui ens deixa vol dir que aquesta no mor del tot. El pitjor final és el de l'oblit i la indiferència. Dues històries en la mateixa setmana. Una de solitud i una altra d'amor.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook