Polaritzem, que es porta molt. En el pol negatiu, l'hospital; en el positiu, la casa. El més allunyat que hi ha ara a tot Europa de ser a l'hospital és ser a casa, cosa que es recorda per si és útil per a algú. En aquest instant no hi ha un lloc que superi la previsió d'aldarull en les properes setmanes que els hospitals. No crec que els espanyols, tot i la fama de gregaris, aspirarem a l'ambient de les plantes covid i les UCIs.

Per si, a hores d'ara, encara cal, recordem que no cal seguir fent-ho tot com si res fins que surti el ministre Illa, torni el president Sánchez o es planti el líder autonòmic que ens correspongui per imposar-nos normes noves que no ho són. Podem fer el que considerem precís en favor de la salut pròpia i de la propera i en contra de la transmissió del coronavirus.

No cal que depenguem del grau de cogovernança que se li concedeixi a la nostra autoritat territorial al cor de l'Estat. Al coronavirus li és igual que Astúries i Melilla tinguin reconeguda en el ministeri de Sanitat menys capacitat per escalar cap al confinament domiciliari de la que va fer servir al País Basc per desescalar cap a la nova normalitat al juny. Aquella desescalada va recordar la baixada al pati en l'hora de l'esbarjo dels anys escolars, saltant els graons de dos en dos, al crit unànime i agut de la eeeeeeeeh.

Aquestes dues situacions -tan allunyades com la casa i l'hospital- són un fet siguin quines siguin les diferències legals que facilitin una situació i dificultin l'altra.

Com que arriba un semestre que precisarà abocar l'ànim amb roba tèrmica per suportar la hivernada psicològica vegem el positiu en el negatiu: hi ha una generació d'espanyols que està aprenent a ser britànicament puntual ficant la clau al pany de la llar en el mateix moment que sonen les campanades del toc de queda i pot ser que aquesta precisió suïssa quedi per a l'Espanya postcovid en la qual les cases i els hospitals tornaran a estar a distància raonable.