Des de l'entrada en vigor de l'estat d'alarma, el 15 de març, sis treballadors han deixat, voluntàriament, aquest diari, una xifra que supera de llarg la mitjana de mobilitat laboral, normal en tota empresa. Sona estrany en una època en què el lloc de treball és un bé molt preuat, i tothom aspira, com a mínim, a mantenir-lo. No ho és tant si afegeixo que tots han marxat al sector públic, cap a l'empresa privada. Mentre les empreses privades es dessagnen, l'administració pública contracta alegrement. Al sector públic no hi ha ERTOs, molts dels salaris són més elevats, els acomiadaments són quasi inexistents i diria que, amb excepcions, hi ha menys pressió. El somni de la majoria de treballadors avui dia. No és estrany que 1.600 persones s'hagin presentat a una convocatòria per cobrir seixanta llocs de treball de la Diputació de Lleida.

El 15 de març, el Govern espanyol va tancar per decret totes les activitats no essencials, obligant milions de treballadors a quedar-se a casa seva. Per imposició, comprensible, però per imposició, no per una mala gestió de les seves empreses o per una crisi cíclica. Centenars de milers de persones es van veure afectades per un ERTO, d'altres van perdre la feina o no van ser contractades, sobretot les que esperaven la Setmana Santa per treballar mig any en el sector turístic. També va passar al sector públic, amb la diferència que van conservar el salari íntegre i el lloc de treball.

Espanya és el país europeu més castigat per la recessió. El PIB no s'havia enfonsat tant de cop des de la Guerra Civil. La xifra d'aturats s'apropa als quatre milions. A Catalunya, mig milió de persones busquen feina, quasi cent mil més que abans de la pandèmia. El turisme, un dels sectors més castigats, ha perdut 453.568 llocs de treball entre juliol i setembre. La desocupació juvenil és del 40% a Espanya (34% a Catalunya). I no només molts treballadors estan en ERTO i han perdut o perdran en les pròximes setmanes la feina, sinó que alguns estudis ja han alertat que vindran retallades de sou a la indústria, construcció i recursos humans. En aquests sectors, els salaris poden caure de mitjana un 15%.

En aquest dramàtic context, de debò apujaran els sous dels funcionaris un 0,9%, com contemplen els Pressupostos de l'Estat? Mentre molta gent ha perdut la feina o ha vist disminuït el seu salari, la ministra d'Economia, Nadia Calviño, la mateixa que accepta que es dobli la dotació per a assessors/endollats (s'ha passat de 27,68 a 44,49 milions d'euros), defensa que l'augment dels salaris públics està «absolutament justificat» sense que li tremoli la veu. Però, no és només la ministra d'Economia. En aquesta qüestió, existeix unanimitat de tots els partits polítics i els sindicats. Ningú no ho ha qüestionat. Ni les patronals. El sector públic, que inclou funcionaris i milers de polítics de les diferents administracions, és intocable. Privilegiat, podria afegir. Ignoren avisos com el que va arribar fa pocs dies del Frankfurter Allgemeine: «La quarta economia de l'eurozona ja no pot salvar-se per si mateixa. Espanya està lliscant cap al que pot arribar a ser la pitjor crisi econòmica des de la Guerra Civil».

Els sacrificis, molt durs aquesta vegada, són una exclusiva del sector privat. La societat dual d'ara és la diferència entre treballar al sector públic o al privat. Mentre el Govern apujarà un 0,9% el sou dels funcionaris, els autònoms, molts dels quals voregen la ruïna, acaben de veure incrementada la seva quota a la Seguretat Social. Pedro Sánchez ha dit moltes vegades que d'aquesta crisi «en sortirem tots junts». Fals. Uns en sortiran sense cap ferida, ni una esgarrapada, i molts fatal. És molt senzill pronunciar la paraula solidaritat. Practicar-la és força més complicada. Solidaritat no és fer-se soci d'una ONG o fer una aportació a la Marató de TV3. Això està molt bé, però sempre n'havíem dit fer caritat. I no hi ha més justícia social que poder treballar i guanyar-se la vida.