08 de novembre de 2020
08.11.2020
Diari de Girona

Gairebé una certesa

08.11.2020 | 06:00
Gairebé una certesa

El malestar amb la realitat ha incendiat la imaginació. Aquesta és, al menys, la tesi de Bruno Maçães –antic ministre portuguès per a Assumptes Europeus– amb relació als Estats Units, però podria referir-se a tot Occident. El malestar té un doble rostre: mira a esquerra i a dreta, al vell i al nou. Per a uns –les elits progressistes–, la realitat consisteix en un món insuportable de dogmatisme religiós, contaminació mediambiental, heteropatriarcat, racisme i tot tipus de valors reaccionaris. Per a altres, en canvi, l'intolerable és l'agressivitat del dictat progressista que impregna tota la societat: dels col·legis a les universitats, de les sèries de ficció a les noves normes legals, de les pel·lícules de Hollywood a la neollengua que s'imposa en els mitjans. Són dos mons que es donen l'esquena entre si i que difícilment es reconeixen en un territori comú perquè, més enllà de les diferències i les semblances, el seu univers simbòlic s'ha fragmentat d'una manera radical. No obstant això, la guerra cultural es juga precisament en aquest espai indefinit de les emocions i les creences, que no és quantificable ni troba el seu punt d'equilibri en la camp de la moderació. Són idees que procedeixen dels racons més íntims de la personalitat, de zones de fe que no admeten la ironia ni requereixen excessiu suport en la realitat, ja que se senten més que són.
Aquest món tènuement irreal que projecta sense parar pors, nostàlgies i esperances és el que ens defineix. Els projectes transformadors han donat pas als relats, els fets a les bones intencions. Maçães arriba a parlar de la política convertida en reality show entre continus pics d'audiència. I la realitat seria seu plató. Hi ha alguna cosa aterridora en aquesta lectura: una regressió freudiana que ens converteix en eterns adolescents incapaços d'assumir les frustracions i els reptes que exigeix ??el present. No obstant això, també hi ha un reconeixement del que passa davant dels nostres ulls, una profunda divisòria que divideix la societat en dues parts. O en moltes més, si pensem en les múltiples identitats que poden arribar a distingir-se.
Els resultats de les eleccions americanes ens parlen d'una nació fragmentada, però molt més de la preponderància dels extrems. La victòria de qualsevol dels dos candidats –i tot apunta que serà Biden al final– reflecteix l'escapisme propi d'una imaginació que no es reconeix en la realitat, sinó que vol esborrar-la ja sigui endarrerint o avançant el rellotge. I mentrestant –igual que passa amb la pandèmia–, l'Extrem Orient pren la davantera com a baluard de la precisió tècnica per sobre del respecte a les llibertats individuals. Uns pensen a cinc o deu anys vista i redueixen la pobresa a milions cada any. Altres es barallen per imposar una determinada visió ideològica sobre la del contra, per destruir més que construir. De la guerra cultural en sortirem empobrits i molt més fràgils.
Perquè, al final, els credos acaben traduint-se en decepció i els somnis utòpics donen lloc al malson. Els grans mites sustenten una civilització. Els falsos mites, en canvi, la corrompen i la humilien. D'aquestes eleccions, ni els Estats Units ni Occident n'han sortit reforçats. Aquesta és gairebé una certesa.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook