Fins a mitjan segle XX, a la nostra ciutat encara hi havia moltes cases i barris enters que no estaven connectats a la xarxa del servei d'aigua potable. Tenien el seu propi pou del qual antigament extreien l'útil i preciós líquid amb la corriola i una galleda. Un pas més en la modernització era disposar d'una bomba que s'accionava a mà, i, ja avançant en les comoditats, s'hi adaptà un motor, electrificant el servei. Jo encara havia vist darrere la porta de l'escala de casa un armariet, dintre del qual es conservava l'antiga bomba manual, ja en desús, ja que ja teníem l'aigua potable del servei municipal. Aigua que anomenàvem Aiguaviva, a causa de la primitiva procedència dels pous d'abastament. No totes les zones de la ciutat gaudien del necessari clavegueram, i moltes cases tenien l'anomenat pou mort, que en algunes ocasions es trobava massa proper del pou de l'aigua que hauria de ser potable. Aquest insà veïnatge havia produït indesitjades contaminacions amb les greus conseqüències. Especialment a l'estiu, certes barriades de la ciutat es veien afectades per casos de tifus que arribaven a ser mortals. D'això han passat molts anys, però no fa pas gaire temps es donà un cas bastant greu de contaminació de l'aigua potable, i fins i tot envasada, per els detritus fecals. I això en un país com Andorra, que moltes vegades se'ns presenta com un exemple de modernitat i de civilització. A Girona fa molt de temps que tenim molt garantit el servei, i podem beure l'aigua de l'aixeta amb tanta o més garantia de salubritat que qualsevol aigua envasada.
Quan molta gent no es fiava de la salubritat de l'aigua del servei públic, o trobava que tenia un desagradable gust de clor, s'anava a buscar aigua de les fonts, ja fos a les que es trobaven en la mateixa ciutat o a les dels més o menys propers entorns.
Una de les fonts urbanes que tenia més requesta era l'anomenada del pou d'en Roca, ubicada en el carrer Nou del Teatre. Especialment en les hores precedents a les dels àpats era freqüent veure-hi noies i també algun noi, però no gaires, amb un càntir o una gerra per proveir-se de l'aigua que posarien a taula per dinar o per sopar. A totes les barriades de la ciutat es trobava alguna d'aquestes fonts, de les quals se'n conserven algunes, però ja fora de servei o sense la concurrència de l'antiga clientela.
Moltes fonts del nostre entorn comarcal tenien, i algunes encara tenen, predicament terapèutic. Moltes persones tenien una gran confiança en les condicions d'aquestes aigües per curar determinades malalties o simplement per facilitar una bona digestió. Quan no hi havia tantes distraccions com tenim ara i especialment quan l'economia familiar no permetia moltes alegries, un bon entreteniment per les tardes dels dies festius, sobretot a l'estiu, era anar berenar, o fins i tot a sopar a alguna de les fonts que teníem a l'abast, sense haver de caminar massa. Ben properes al centre urbà eren la Font del Rei, la del Canó i la del Bou. Aquella zona jo la recordo com a rural, amb camps i hortes i alguna masia, com la de Can Juny, en el lloc on s'aixeca ara el temple parroquial de Sant Josep. Un pagès d'aquells entorns cada dia s'anava a rentar els ulls amb l'aigua de la font del Bou, convençut que aquella aigua era bona per conservar la vista.
A la vall de Sant Daniel quedaven ben properes la font del Bisbe i la d'en Pericot. En aquesta, com també en la del Rei, unes dones hi venien barretets i merengues i paperines d'anissos, i oferien vasos per beure l'aigua. En una ocasió una família gironina s'estava esplaiant en la font d'en Pericot, gaudint de la dolçor de les merengues i de la frescor de l'aigua. Rondejaven per allà dos vailets, pobrament vestits, que contemplaven amb deler com els altres menjaven. Els suposadament potentats, que els faltava molt per ser-ho, es compadiren d'aquells pobres nois i els invitaren a participar, preguntant-los si preferien barretet o merengue, i els nois respongueren ben decidits: «Barretet i merengue». Mentre gaudien del convit, els preguntaren d'on eren, i en respondre, resultà que eren fills de la família més important i acabalada de les que tenien la seva masia a la Vall.
Endinsant-nos més per la Vall, les fonts d'en Fita, dels Lleons i del Ferro eren molt concorregudes. Amb un càntir, una garrafa, o dues ampolles ben embolicades amb un mocador de fer farcell, molts ciutadans es proveïen de l'aigua que estimaven gairebé miraculosa, alhora que feien un bon exercici, amb la caminada d'anar i venir.
A mig camí del santuari dels Àngels, molts excursionistes feien una breu parada a la font d'en Lliure, situada prop de la masia d'aquest nom. Un gironí entusiasta del santuari i també d'aquesta font, deia que tota l'aigua que es pogués beure d'aquella font s'evacuava abans de reprendre la marxa. Garantia de les qualitats medicinals pel bon funcionament del sistema urinari.
Les fonts de la Pólvora i de Campdorà es distingien per la seva forma de bullidor. L'aigua picant brollava del sòl com a petits sortidors.
Molt de renom havien tingut les aigües picants de Pedret, tant les de la riba del Ter com les dels pous d'algunes de les cases. Aquestes cases, de les més properes venint des del centre urbà, tenien una sortida al darrere on hi disposaven unes taules on es podia beure la suposadament aigua medicinal, acompanyant algun llamí. Per prendre les aigües de Pedret s'havien desplaçat gent de Barcelona, per recomanació mèdica.
Al Congost, a més d'aigua picant de la font, es podia assaborir una deliciosa porció d'ànec amb samfaina, a l'hostal on sabien presentar aquest requisit en el seu precís punt.
Un meu amic es desplaçava en bicicleta a Madramanya, carregat amb dues garrafes per portar aigua de la font, convençut de les propietats d'aquella aigua per prevenir els càlculs renals.
Recordo un temps en què en una casa del carrer del Carme s'hi podia anar a comprar aigua de Caldes de Malavella, que els facilitava un empleat del tren que aprofitava els seus desplaçaments professionals per portar-la.
Quan les aigües termals es començaren a embotellar, per molta gent de casa nostra es consideraven un luxe. Realment eren molt cares. L'aigua de Vilajuïga, la de la Vall de Sant Daniel o la de Caldes, s'havien venut a les farmàcies. Una ampolla de litre costava una pesseta i s'havia de tornar l'envàs, i sinó s'havia de pagar. Eren temps en què no es llençava res. En la majoria de cases de la nostra ciutat no hi entrava una ampolla d'aigua només si era mèdicament recomanada per ús d'un malalt.
Quan algunes de les fonts, com ara la de la Pólvora, s'industrialitzaren per extreure de l'aigua l'anhídrid carbònic i comercialitzar-lo, es perdé el caràcter popular de les berenades que s'hi havia fet.
A les darreries del segle XIX i ja més en el segle XX es publicaren molts treballs científics dedicats a les aigües termals de les nostres comarques. Entre altres podem constatar els del Dr. Josep Pascual i Prats, els professors de l'Institut, Estalella i Cazurro, el farmacèutic de l'Hospital Militar, Dr. Joan Pericot. Més modernament, el geòleg Dr. Lluís Solé Sabarís ha tractat aquest tema, en relació al vulcanisme de la zona.
Ara que l'aigua de l'aixeta té totes les garanties de salubritat, és quan l'aigua embotellada es ven en grans quantitats en tots els supermercats. Amb la particularitat que la majoria d'ampolles són de plàstic i, quan s'han usat, es llencen, amb els problemes que això representa per l'excés de residus que es produeixen.
