Acaba de produir-se l'atemptat islamista de la catedral de Niça, tres morts degollats, per la qual cosa no ha de tenir res d'estrany que Emmanuel Macron condemni la matança detenint-se en la violència assassina que es creu emparada per Al·là. No obstant això, quan un camioner també es va inspirar en l'islamisme per matar 86 persones amb el seu vehicle a la mateixa ciutat mediterrània, es van inventar les excuses més rocambolesques per tal de camuflar l'adscripció religiosa de la carnisseria. L'autor no tindria contactes amb ISIS, en realitat estava deprimit perquè la seva dona l'havia abandonat.

No sorprèn tant la vigència puixant del terrorisme islamista, com la supervivència d'una cultura occidental concentrada en disculpar la barbàrie posant dues o tres galtes. Primer es va permetre la inoculació lenta de la traïció als principis laics de la preeminència de l'Estat sobre la religió. Més endavant, es va patir amb tolerància la cirurgia de la violència, atribuint-la a un desvari de ments esgarriades. La tendència s'ha invertit en plena pandèmia, la tolerància es pren una treva per resoldre el problema dels intolerants que creixen a la seva ombra.

El tiroteig amb cinc víctimes mortals de la sinagoga de Viena gairebé no ha conclòs, quan el canceller Sebastian Kurz ja proclama la doble naturalesa islamista i terrorista de la matança. Tot d'una, el president francès o el primer ministre austríac parlen obertament d'un terrorisme inspirat en l'Islam, sense deixar-se arrossegar per l'ambigüitat. Uns anys enrere haguessin omès un pronunciament categòric, per refugiar-se en la versió internacional de «totes les vies d'investigació estan obertes», amb la sana intenció d'adormir a la població. Com a mínim, la sacsejada de Trump ha servit per despertar els cors tebis.

La contundència de la cúspide en l'atribució es va transmetre per la cadena de comandament. Immediatament, la Fiscalia Antiterrorista francesa va obrir a Niça la investigació d'un «assassinat amb finalitats terroristes». A Àustria es va assumir l'autoria reclamada per ISIS, a part de revelar que el més que probable assassí s'havia sotmès per obtenir avantatges penitenciaris a un programa de desradicalització, pel que es veu infructuós. La sorpresa vienesa davant l'engany a càrrec de l'islamista és una altra prova de la candidesa voltairiana que Europa aplica per entendre el terrorisme religiós.

La determinació de Macron no cancel·la les dècades de procrastinació que Occident paga amb les víctimes actuals. Els familiars dels assassinats estan en condicions de reclamar una indemnització, als Estats obstinats a minimitzar l'amenaça. Des del punt de vista argumental, s'ha acabat la innocentada dels «llops solitaris», tan grapejada per disfressar un projecte col·lectiu de la bogeria covada sense necessitat d'una programació organitzada de les ments fanatitzades. Els mecanismes de correcció no evitaran l'estupor de l'examen retrospectiu de la ingenuïtat davant els assassins.

Una altra tècnica d'emmascarament del terrorisme islamista consistia en la dilatació interessada de l'atribució d'un atemptat, ocultant el seu flagrant origen religiós perquè quedés desdibuixat en un comunicat emès uns dies després, quan la premsa ja s'havia desentès del succés. Aquest procediment de difuminació cursa amb especial freqüència a Alemanya. Les lògiques cauteles que han d'adoptar els mitjans abans d'assignar una matança, es confonien amb escamotejar la realitat. Sovint, la lectura de les primeres cròniques era tan intricada en l'atribució que la matança semblava el fruit d'una catàstrofe natural.

La claredat expositiva dista d'haver-se assolit. El descobriment que l'assassí tunisià de Niça s'alineava entre els migrants va ser divulgat amb precaució, per no dessacralitzar un altre dels fenòmens inatacables de l'ortodòxia solidària. Un cop més, els que eviten aquests extrems per dissuadir el populisme trumpià obliden que els radicals s'alimenten precisament de l'ocultació. El viratge radical en la interpretació dels atemptats islamistes obeeix a un humil nom propi, Samuel Paty. L'exemplar professor que es va negar a desvincular l'ensenyament de la llibertat d'expressió de les caricatures de Mahoma va pagar l'atreviment amb la seva vida, però ha despertat si més no la claredat expositiva de polítics com Macron, que ha defensat el dret a la blasfèmia purificadora amb bastant més vigor que el seu primer ministre, Jean Castex. Al cap i a la fi, l'escola permet que cada alumne es faci «diferent de la seva diferència», per citar els intel·lectuals francesos que ja el 1989 es van mobilitzar contra el vel.