La Comissió Europea va presentar el 28 d'octubre la important «Proposta de Directiva sobre uns salaris mínims adequats a la Unió Europea». Ja avanço el meu parer que la seva tramitació, i possible arribada a bon port amb la seva aprovació, no serà precisament un camí de roses, i que més aviat hi haurà moltes espines en el seu recorregut, ja que no concita precisament acord per part empresarial i també per un sector del món sindical de la UE, principalment els països nòrdics, en què la negociació col·lectiva, derivada de la força sindical, és la via triada per a la fixació dels salaris.

A la Proposta de Directiva, en la seva exposició de motius, es presta atenció en primer lloc al context, explicant quines són les raons i objectius d'aquella, la seva coherència amb les disposicions existents en la mateixa política sectorial i també amb altres polítiques de la Unió. A continuació es passa revista a quina és la base jurídica en què se sustenta, el respecte als principis de subsidiarietat i de proporcionalitat, i la raó de l'elecció d'instrument jurídic finalment acollit. Més endavant, s'efectua una breu síntesi dels resultats de les avaluacions ex post, de les consultes amb les parts interessades i de les avaluacions d'impacte. Pel que fa al tan temut, i publicitat, «efecte negatiu» de la fixació d'un salari mínim, la Proposta ho descarta gairebé del tot, afirmant que «s'espera que el possible impacte negatiu en l'ocupació sigui limitat. Es mantindria per sota del 0,5% de l'ocupació total en la majoria dels casos, però arribaria l'1% en tres estats membres. Els beneficis d'una millor protecció del salari mínim per als treballadors afectats compensarien en gran mesura el possible impacte negatiu en l'ocupació d'aquests».

En el context de la proposta hi ha referències a la situació general econòmica i social existent a escala europea (i per descomptat també en l'àmbit internacional), que no per ser prou conegudes, i a les quals presta molta i més detallada atenció i altres documents, no convé deixar de referenciar. Després de recordar que el principi núm. 6 del pilar europeu de drets socials, relatiu als salaris, «reclama l'establiment d'un salari mínim adequat, així com una fixació de salaris transparent i predictible, d'acord amb les pràctiques nacionals i respectant l'autonomia dels interlocutors socials», es torna a constatar que «en les últimes dècades, els salaris baixos no s'han mantingut a l'altura dels altres salaris en molts altres estats membres. Les tendències estructurals que remodelen els mercats laborals, com ara la globalització, la digitalització i l'augment de les formes de treball no convencionals, especialment en el sector dels serveis, han donat lloc a una major polarització de l'ocupació, la qual cosa al seu torn ha resultat en un augment de la proporció de professions mal remunerades i poc qualificades, i han contribuït a l'erosió de les estructures tradicionals de negociació col·lectiva. Això ha provocat una major pobresa dels ocupats i un increment de la desigualtat salarial».

També, que la desigualtat també existeix per raó de gènere, de manera que la protecció del salari mínim beneficiaria més les dones, i que amb la posada en marxa de la proposta i la seva aplicació en els Estats membres, ja sigui via legal o via convencional, hauria d'ampliar considerablement el nombre de persones treballadores protegides, aportant-se la dada que en els països que es remeten a la negociació col·lectiva «el percentatge de treballadors no coberts se situa entre el 10 i el 20% en quatre països i en el 55% en un país».

La importància d'un marc normatiu que tingui en compte l'especificitat de les relacions laborals, i dels marcs normatius reguladors, de cada Estat membre, no és obstacle en absolut perquè s'aposti en la Proposta de Directiva per fomentar i promoure la negociació col·lectiva en tots els Estats, ja que es reconeix, a més de la seva importància per a l'existència d'unes relacions laborals ordenades, que aquesta exerceix «un paper clau en la protecció del salari mínim adequat», sense perjudici que aquesta quantia «adequada» que es persegueix com a objectiu (i que no es concreta, més enllà de les referències a prendre en consideració els criteris «comunament utilitzat a escala internacional com el 60% de la mitjana salarial bruta i el 50% del salari mitjà brut»), pugui tenir en compte en cada Estat «les condicions socioeconòmiques i les diferències regionals i sectorials».

Per al món jurídic és fonamental precisar quina és la base jurídica en què se sustenta la proposta, i molt més quan sabem que l'art. 153 del TFUE disposa que per a la consecució dels objectius de l'article 151, la Unió donarà suport i completarà l'acció dels Estats membres en els àmbits que s'enuncien en l'apartat 1, disposant expressament en el 5 que «les disposicions del present article no s'aplicaran a les remuneracions, al dret d'associació i sindicació, al dret de vaga ni al dret de tancament patronal», de manera que la fixació d'una quantia concreta a escala europea del salari mínim queda exclosa de l'àmbit competencial de la Unió. Però, en absolut, queda fora de les seves competències l'adoptar mesures per donar suport i completar les accions dels Estats membres en matèria de condicions de treball, sempre que siguin respectats els principis de subsidiarietat i proporcionalitat, i sembla evident que la millora de les condicions de treball pot i ha de donar-se a través de la fixació d'unes regles (Directives) que permetin avançar per part de cada Estat en la regulació legal o convencional del salari mínim i per això en la convergència i millora de la política social europea.

Es fixen normes mínimes que no impedeixen als Estats adoptar disposicions més favorables, a més de respectar la forma de determinació dels salaris d'acord amb la regulació pròpia de les condicions de treball i la importància que es concedeixi a la intervenció dels agents socials en la seva concreció. Bé es cuida, per tot això, de disposar la proposta que «atès que no conté mesures que afecten directament el nivell de les remuneracions, respecta plenament els límits imposats a l'acció de la Unió mitjançant l'article 153, apartat 5, del TFUE». A més, la futura Directiva «no imposa cap obligació d'introduir un salari mínim legal als Estats membres en els quals no existeixi, ni que els convenis col·lectius siguin universalment aplicables». Es fa referència a la fixació d'una quantia «adequada» però sense major concreció (prohibida, insisteixo, per l'art. 153.5 TFUE), i tot això dins del ple respecte a l'autonomia negocial, ja que cada Estat decideix de quina manera incorpora aquesta Directiva al seu ordenament intern.

Concloc. Com ja he indicat, es tracta d'un proposta de Directiva que té a partir d'ara un llarg (i tortuós?) camí per recórrer, en el qual és de desitjar que es millorin els aspectes que susciten més dubtes respecte a la seva plena aplicabilitat per avançar en una política social europea plenament respectuosa dels drets de les persones treballadores i promovedora del seu exercici.