(Dedicat a Carles Vivó , el primer pacifista gironí; lector i seguidor de Lanza del Vasto , tot i ser fill d'un pare assassinat, a començaments de la Guerra Civil, per un escamot de sicaris enviat pel Comitè de Salt)

La lectura del llibre Orígens i evolució del moviment per la Pau a Catalunya (1950-1980), obra del professor Xavier Garí de Barbarà, fundador del Centre d'Estudis per a la No-violència de Catalunya, ens motiva a parlar de la importància que va tenir, també a les nostres comarques, el moviment per la Pau i el Desarmament, fonamentalment en els anys vuitanta del segle passat. Aquest llibre, basat en la tesi doctoral del mateix autor, és un treball imparcial, exhaustiu i rigorós centrat en la significació que va tenir el moviment, fonamentalment a Barcelona i la seva àrea metropolitana.

A les comarques gironines la darrera part del segle XX hi va haver un moviment pacifista molt actiu incentivat per diferents grups com ara el Col·lectiu per a la No-Violència, que va comptar amb membres tan coneguts com ara en Joan Canimas, Pere Madrenys, en Rafel... el MOC i l'APOC (objectors de consciència), on hi havia entre molts d'altres en Joan Quer, Peix, Reyner, Garreta...), Mili KK ( Pau Gálvez, Eduard Camps... ), insubmisos (Kol·lectiu antimilitarista de Salt), etc. A banda d'això, aquells anys es varen fer campanyes contra les joguines bèl·liques, per l'0bjecció fiscal...

Molts d'aquest grups varen confluir en el Comitè per la Pau i el Desarmament, que es va convertir en una autèntica eina de mobilització popular, impulsant campanyes contra la implantació a Europa dels míssils Pershing II i sobretot oposant-se l'any 1986 a la integració d'Espanya a l'OTAN impulsada pel PSOE de Felipe González.

En el comitè hi convergien gent de molt diversa procedència, no-violents, antimilitaristes, cristians, sindicalistes ( Xavier Lao, Velasco), alguns socialistes (en sonrisas del PSC) i comunistes del PSUC ( Trias, Montalbán) i del PCC ( Joseph Conrad García-Boër, Serradell i sobretot en Miquel Leal). Aquells anys tot aquest moviment va rebre també la cobertura artística del Grup Praxis-75 impulsat per un servidor i l'impressor Bep Marquès.

D'aquest comitè del qual jo mateix en vaig formar part, algú n'hauria d'escriure algun dia la història. A vejam si en Manuel Barbero, en Josep M. Llauger, en Joan Barbarà, en Jordi Creixants o el professor Fontan s'animen algun dia a fer-ho.

Aquesta efervescència pacifista que es va donar a les nostres comarques els anys 80 havia tingut uns precursors la dècada anterior amb grups de base cristiana, principalment Justícia i Pau i Pax Christi, que a Girona va tenir el seu cap visible amb en Damià Escuder, que, tot just sortit de la presó de Sòria, es va involucrar molt en aquesta lluita, participant en l'organització de la Marxa de la llibertat i vinculant-se molt amb Lluís Maria Xirinacs, que, aquells anys, va protagonitzar moltes accions no violentes i també diverses vagues de fam.

La trajectòria de Pax Christi a Barcelona està molt ben documentada; la de Girona, no gaire, atès que el seu principal activista, en Damià, actuava amb un secretisme i un personalisme utopista tals que feia realment molt difícil seguir-li la pista.

En Damià va ser un activista molt important, al qual la història no ha fet justícia atès que, praxis a banda, era dels pocs que, a més, estava preparat intel·lectualment. Coneixia perfectament la filosofia de tots els moviments radicals i alternatius de l'avantguarda euroamericana (orientalisme, hippies, Ghandi, Luther King) i tenia un coneixement profund del budisme.

Dins el moviment pacifista d'inspiració cristiana, a Girona destacaríem Mon Marquès, el notari de l'Escala Xavier Rocha, Jordi Planas, Joan Surroca i l'exmilitar de la UMD J.M. Delàs o el pare del conegut director de cinema Isaki Lacuesta, que varen ser actius membres de Justícia i Pau.

Aquells anys, en l'àmbit intel·lectual molts pacifistes gironins llegien Le Monde Diplomatique (on escrivien Chomsky i Ramonet) i la revista Mientras tanto, creada l'any 1979 per Giulia Adinolfi i Manuel Sacristán, que connectava al moviment amb els seus homòlegs europeus. Rafael Grasa i Vicenç Fisas eren algunes de les signatures que solien escriure-hi sovint.

Els deixebles catalans i gironins de Manuel Sacristán recercàvem un front ampli, una aliança de tots els pacifistes, ecologistes i antimilitaristes. Una col·laboració que permetés treballar plegats a cristians, comunistes i alternatius de tota mena, tots junts maldant per aconseguir una liberté, egalité fraternité universal. No esperàvem que trenta anys després, en un planeta amenaçat per la pandèmia del coronavirus, tornessin els nacionalismes xovinistes i localistes, amarats pels populismes i l'extrema dreta més irracional. On són els nous Comitès per la Pau internacionalistes i solidaris? I les noves publicacions que marquin línia ideològica i mantinguin viu el debat? De moment, d'aquella època, continuen amb un nou equip Mientras tanto i la revista semestral Ecología política, que ja ha fet 25 anys. Ambdues capçaleres continuen sent referents culturals, polítics i científics que posen sobre la taula elements de reflexió que haurem d'abordar en un proper article.