Amb moltes dificultats i després d'una «setmana electoral» plena d'incertesa, sembla que els americans han aconseguit alliberar-se de Donald Trump. Ell ha dit que «mai és fàcil perdre i per a mi per descomptat no ho és», i per una vegada no ha mentit. Per això es va proclamar vencedor abans d'acabar el recompte, va denunciar «frau» electoral sense proves, i ha afirmat que els Demòcrates li estan robant un triomf que mai va tenir. Oblida que en una democràcia un no s'autoproclama res i que tots els vots compten.

Donald Trump fa un mal servei a la democràcia en sembrar tants dubtes sobre la legitimitat del procés que pot acabar traient-lo de la Casa Blanca. Si això passés en un altre país, Washington el condemnaria amb fermesa i faria bé. Però potser no es pugui esperar una altra cosa del primer president destronat després d'un sol mandat des que Bush (pare) va perdre la reelecció el 1992, seguint així l'estela de Ford el 1976 i de Carter el 1980. La diferència és que Trump, en comptes d'anar-se'n amb elegància per la porta gran ho fa batallant i per la porta del darrere. No és cap sorpresa ja que hem tingut quatre llargs anys per conèixer les seves formes.

El sorprenent per a mi és la quantitat de gent que l'ha votat. En aquesta elecció els americans havien de decidir si volien un president que unís el país o un altre que exacerbés les seves divisions internes; si volien una democràcia plena amb divisió de poders o una altra en la qual l'executiu interfereix en la Justícia i en la llibertat de premsa; i, finalment, si volen un món de cooperació o de confrontació, algú que ofereixi lideratge internacional per lluitar contra els nostres grans problemes: la covid-19, l'escalfament global, i la crisi econòmica amb el seu corol·lari de desocupació i creixents desigualtats. O no. No sembla una elecció difícil, oi? I no obstant això Donald Trump ha tingut més vots que el 2016. Es podia pensar que llavors els nord-americans van ser enxampats per sorpresa, que només el coneixien com a estrella televisiva i que veien en ell una alenada d'aire fresc davant de Hillary Clinton que per a molts simbolitzava l'establishment i els interessos de Wall Street. Però ja no, després de quatre anys d'una presidència imprevisible i atrabiliària ningú pot al·legar sorpresa o ignorància. I resulta que Trump l'han votat 68 milions de persones, que representen el 48% de l'electorat. Que encara que són 4 milions menys que Biden segueixen sent molts vots.

Segons les enquestes, les eleccions han estat dominades per tres temes: economia, crisi racial i coronavirus. A la primera Trump ho ha fet bé, va heretar d' Obama una economia en marxa i ell la va fer créixer més amb rebaixes d'impostos i diner molt barat. L'invent li va funcionar fins que va arribar la pandèmia que va fer pujar la desocupació fins a taxes desconegudes des de 1929, encara que aquest últim trimestre ha tornat a créixer amb força mostrant l'admirable flexibilitat d'un mercat que crea ocupació amb la mateixa rapidesa amb la qual abans la destrueix. En canvi, Trump no ho ha fet bé ni en la lluita contra els disturbis racials que van esclatar al maig amb la mort de George Floyd, perquè els ha excitat en lloc d'apaivagar-los en no prestar atenció a les queixes dels afroamericans i donar suport al supremacisme blanc, i tampoc ho ha fet bé en el combat contra un virus la gravetat del qual s'ha negat constantment a reconèixer i que d'aquesta manera ha ajudat a estendre. Avui els EUA compten més de 130.000 morts i la xifra segueix creixent. I qui combatia malament el coronavirus a casa no estava tampoc en condicions d'oferir lideratge internacional per a una lluita global contra la pandèmia.

En lloc d'acceptar amb elegància la derrota, Trump llança dubtes sobre la claredat del procés electoral i parla de «frau» sense aportar proves, demana que no es comptin els vots per correu o que es recomptin altres ja comptabilitzats... martingales de mal perdedor servides per exèrcits d'advocats i constitucionalistes ben pagats i disposats a agafar-se a qualsevol martingala legal per seguir cobrant. Trump no ha descartat recórrer finalment al mateix Tribunal Suprem (TS), el que encara llançaria més ombres sobre el procés electoral perquè és percebut com clarament conservador després que ell mateix hagi nomenat tres jutges durant el seu mandat, tot i que de cap manera crec que el TS es presti a cap maniobra tèrbola. La democràcia nord-americana ha patit durant els últims quatre anys, com afirma l'últim informe de Freedom House, però és molt sòlida i pot permetre's lluitar amb esperpents com l'actual. Al final el vencedor no el declararan ni Trump ni els jutges sinó el poble sobirà. Com ha de ser.

Però que Trump hagi d'abandonar la Casa Blanca el 20 de gener no vol dir que el trumpisme desaparegui de les nostres vides. No només perquè veurem el que se li ocorre fer fins a aquesta data, sinó perquè amb 88 milions de seguidors a Twitter Trump seguirà influint en la vida política del país, sobretot si, com sembla, els Republicans mantenen (?) el control del Senat -a menys que Geòrgia ho remeiï- i li fan la vida impossible a Biden. L'onada populista que va començar fa anys amb el Tea Party i que va encimbellar a Donald Trump ha demostrat en aquestes eleccions que segueix viva i amb molta força. I això és dolent.