11 de novembre de 2020
11.11.2020
Diari de Girona

El cinema oblidat

10.11.2020 | 23:15
El cinema oblidat

Sovint s'evoca el passat amb nostàlgia, i moltes vegades es fa a través d'elements que t'hi transporten amb una facilitat desarmant. Per a aquelles i aquells que veiem el cinema com una finestra tant al món com a nosaltres mateixos, les seves imatges es tornen un recordatori dels contextos vitals. On vas veure una pel·lícula i amb qui té un valor que a vegades s'imposa fins i tot a la mateixa ficció, i en alguns casos s'acaba produint un vincle molt estret entre allò que vam veure a la pantalla i allò que vivíem fora d'ella. La tendència, però, és fer-ho amb pel·lícules que ens agraden i ens interpel·len, i que amb el pas dels anys descobrim que han creat el mateix efecte en d'altres persones. Però es parla poc o gens d'un altre tipus d'experiència emocional cinematogràfica: aquella que succeeix mirant pel·lícules que acabes oblidant perquè no van tenir cap altra funció que distreure't. Eren sèries B sense història, films escollits a l'atzar en una sessió purament evasiva, o fins i tot autèntics despropòsits amb què vas topar en nits d'insomni o dies oblidables. El mal cinema, el que no transcendeix més enllà de la memòria immediata, també mereix una reivindicació, perquè els mals dies i les males eleccions també formen part de la nostra identitat. Per tant, quan et retrobes amb aquest cinema oblidat i recordes exactament el moment en què el vas veure per primera vegada, es produeix un cert viatge als teus racons més inexplorats. Pots haver oblidat la pel·lícula, potser va ser el fruit d'una temptativa equivocada, però al capdavall aquell espectador també eres tu, i en l'exercici de mirar-la hi havia una purga dels teus conflictes. Potser et va avorrir, et va decebre i et va semblar aberrant pagar per veure-la, però quan la recuperes al cap dels anys no pots evitar passejar-te per les seves febleses. En gran mesura, perquè segurament et continuarà semblant dolenta o prescindible, però com que la teva mirada ha evolucionat i ha guanyat matisos l'experiència també es torna diferent i estranyament nostàlgica. Aquestes pel·lícules també serveixen per recordar qui eres i traçar el camí que t'ha portat on ets. I d'alguna manera, amb el pas del temps, no pots evitar empatitzar amb les obres fallides, sobretot perquè la vida també és plena de trames desiguals, escenes mal resoltes i diàlegs impossibles. No és cap casualitat, en aquest sentit, que hi hagi pel·lícules que tingui tots els defectes del món però, en canvi, t'acabin representant més que algunes obres mestres.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook