L'últim anunci electoral de Donald Trump va ser un vídeo amb estètica de Marvel on es dividia en dos als Estats Units: els dolents i els bons, el caos i l'ordre. El de Joe Biden, en canvi, van ser uns versos de Seamus Heaney recitats pel propi candidat demòcrata que evocaven la imatge secular d'una Troia en ruïnes i l'esperança d'un nou començament. Els dos contendents apel·laven a votants diferents amb diferents universos mentals. Però tots dos compartien un llenguatge que pertany a l'èpica; obertament maniqueu el primer, sofisticat i elegant el segon. No és la primera vegada que Biden utilitza els coneguts versos de Heaney al llarg de la seva vida. També Gerry Adams va recórrer a ells en el trànsit de Sinn Féin i de l'IRA cap posicionaments democràtics. Corresponen a l'obra teatral titulada The cure at Troy i diuen així:

«Els éssers humans pateixen, / es torturen els uns als altres, / es fan mal i es tornen durs. / Cap poema, obra o cançó / pot corregir plenament un mal / infligit o suportat. / L'innocent a les presons / colpejat al costat dels seus barrots. / El pare d'un vaguista de / fam / es troba mut / en un cementiri. / La vídua d'un policia en vetlla / es desmaia en el funeral. / La història diu: no hi ha esperança / a aquest costat de la tomba. / Però llavors, un cop a la vida / pot créixer l'anhel per una / maregassa de justícia, / i fer que rimin l'esperança i la / història. / Així doncs s'espera un canvi gran / de mar / des de la llunyana riba de la / venjança. / Confia que fins i tot des d'aquí / pugui aconseguir-se una riba més / allunyada».

Que rimi l'esperança amb la història i el futur amb la justícia és el missatge que vol donar-nos l'anunci de Biden. ¿Ho aconseguirà? O, millor dit, què podem esperar dels propers quatre anys? Probablement menys del que voldríem. Mentre els Estats Units prossegueixen la seva marxa, dividits en qüestions de caràcter nacional, el món avança imparable sota unes regles tecnològiques, polítiques i ideològiques diferents. I sota una voluntat diferent també.

L'exemple xinès, mogut per una única voluntat de ferro i un pensament a llarg termini, és el més evident. Al contrari de l'URSS -i de la doctrina Kennan, que instaurava el principi de la contenció per així aprofitar les contradiccions internes dels soviètics-, la Xina no és un gegant amb peus de fang, sinó un imperi autoritari amb una descomunal potència econòmica. La Xina actual poc té a veure amb la del 2008, data màgica de l'últim crac financer. I, per descomptat, res a veure amb el món del segle passat. Xina és el segle XXI, de la mateixa manera que Biden representa el segle XX.

Per a Europa, què suposa el triomf de Biden? Una sèrie de gestos atlantistes i una major comprensió cap a certs debats que dominen l'agenda de la UE, com el canvi climàtic o l'aposta per la tecnologia verda. Però segurament el seu influx no anirà molt més enllà. Amèrica, gual que la resta del planeta, es desplaça cap al Pacífic. I, en aquest moviment tectònic, la petita Europa -poc més que un apèndix d'Àsia- surt perdent.