Washington ja va copiar quatre anys enrere el model chavista, votant un president que li declara sense titubejar a Bob Woodward que «jo mai m'equivoco». Sense apartar-se de la senda veneçolana, i una vegada que l'efímer veredicte popular ha estat substituït per la consistent eufòria borsària, Estats Units ha viscut durant uns dies l'experiència de compartir dos presidents. Un d'ells es mou amb l'exuberància de qui necessita acreditar-se, l'agitat estil Guaidó. El més madur s'eternitza en la seva rutina de dedicar-li l'atenció al golf abans que a la Casa Blanca.
Es podria parlar de bicefàlia, si el cervell fos l'òrgan excel·lent de Biden o Trump. L'entrant proposa una agenda amb sanejament econòmic, canvi climàtic i conflicte racial. És a dir, els mateixos assumptes que no va saber resoldre durant vuit anys com a vicepresident d' Obama. El sortint no ha aconseguit millor suport que un tuit de pagament de Melània, avantsala d'un divorci inevitable després del desnonament de la Casa Blanca. La doctrina del Maduro nord-americà dicta que a l'enemic no se l'odia per les seves idees, sinó perquè és al davant. Un altre paral·lelisme veneçolà.
Si els Estats Units ofereix una democràcia d'imitació, el món té un problema. Obama va significar un pas endavant, que haguessin estat dos si el primer president negre no s'hagués avorrit a la Casa Blanca. Pel mateix, Biden suposa un retrocés, admès implícitament en assenyalar que el Guaidó Demòcrata és només el número dos de la fiscal Kamala Harris. Potser el planeta necessita un parèntesi de calma, després de quatre anys en què Trump ha estat l'única certesa. D'aquí els dubtes de Putin, a l'hora de recolzar un dels copresidents. A falta de el suport rus, el Biden que recorda el papa Benet XVI ha sumat el reconeixement de George Bush. Donades les ensopegades de l'alliberador de l'Iraq, probablement ha confós els candidats.
