Els números verds, pel fòsfor, dels minuts van caient per convertir-se en hores. Em refereixo a les hores del despertador de la meva tauleta de nit, un model analògic que m'acompanya des de fa trenta anys. La son no arriba. Potser ha agafat un embús, potser ha començat a dormir a la gent que viu als números parells del meu carrer, sent que jo visc en un imparell, el cas és que porto dues hores al llit i no m'adormo. Tinc la boca seca pels ansiolítics. Les genives, la llengua, el paladar i la gola semblen de ciment. Imagino que se m'assseca també la tràquea. Després, l'aparell digestiu es converteix en una mena de tub de ferro. Sense adonar-me'n, crec que estic duent a terme un exercici de relaxació, ja que també les cames i els braços s'han convertit en pura pedra i pesen molt, igual que el cap. Només que, en lloc d'adormir-me, que era el que pretenia, em moro.
Mort estic.
Apareix llavors un jove que diu pertànyer al departament de recursos humans del diari. Em pregunta a qui prefereixo que encarreguin la necrològica. Se m'ocorren dos o tres noms, però em sembla malament posar-los en aquest compromís. No feu res, li dic telepàticament. El de recursos humans dubta.
- He d'insistir -diu.
- No insisteixis -prego jo.
Em parla llavors de l'existència d'una necrològica estàndard, sense signatura, que serveix igual per a un guenyo que per a un borni. Li dic que, si serveix per a un guenyo, em va bé. Em pregunta si vull que me la llegeixi i li dic que no, però de totes maneres me la llegeix. La necrològica m'atribueix unes suposades virtuts de tot a cent i remata de seguida la feina relatant un parell d'anècdotes biogràfiques de les quals no en guardo memòria perquè són de qualsevol.
- Posarem una foto a dues columnes, afegeix, per compensar els llocs comuns del text.
En això, de forma misteriosa, les glàndules salivals comencen a funcionar i se m'humiteja la boca i retorno a la vida. Però la son segueix sense arribar.
