Diuen que la dona del Cèsar no només ha de ser honrada, sinó que també ha de semblar-ho. La majoria de partits polítics s'han quedat amb aquesta segona part, i d'aquí ve la dèria per fer primàries. Les primàries són un sistema en què, de cares a la galeria, els afiliats poden votar qui serà el seu candidat, però a la pràctica, s'acaben assemblant molt al sistema de designació a dit que han utilitzat tota la vida. Només d'aquesta manera s'entén que molts processos de primàries acabin amb un sol candidat -ja que els partits intenten fer l'escabetxina de forma prèvia, de portes endins, i evitar que la gent la presenciï- i amb votacions que reben el 80 i el 90% dels suports. Un cas a part és JxCat, amb un reglament de primàries fet a la mida de Carles Puigdemont, que a l'hora d'escriure aquestes línies encara no ha acabat de desfullar la margarida.
Les primàries d'aquí no tenen res a veure amb les primàries americanes, on els diferents candidats sí que contraposen idees i s'embarquen en una cursa electoral que els serveix com a «escalfament» de cara a les presidencials. Aquí, en canvi, les primàries no són res més que una benedicció a les eleccions tàcites de les direccions del partit, com quan et presentes a unes oposicions però saps que la plaça ja està donada.
