11 de novembre de 2020
11.11.2020
Diari de Girona

El transport privat i públic

10.11.2020 | 23:15
El transport privat i públic

El transport és el moviment de gent i béns d'un lloc a un altre mitjançant un vehicle, també s'aplica a la comunicació. L'he triat per a títol perquè és una forma molt visible i socialment reconeguda per tothom de comprovar i constatar com ha evolucionat la societat: des del carro tirat per cavalls, la bicicleta, els autobusos, el Seat-600, fins a arribar als avions, les embarcacions, els creuers turístics i els automòbils actuals, tan diferents de la tartana, del Citroën dos cavalls o del Dyane.

Cert que a les llars hi han entrat els electrodomèstics començant per la rentadora, la nevera, la cuina de gas butà, com aparells de comunicació audiovisuals, tocadiscos, televisió, aquests aparells eren inexistents a la dècada del 50 i començament de la del 60, però en el transport és on més s'ha visualitzat el progrés tècnic.

Vaig néixer el 1946, en plena postguerra, en un món pobre, d'economia de subsistència i en una societat enfadada i malhumorada. La ferida de la Guerra Civil no estava closa i es notava en l'ambient una atmosfera de tristesa. Recordo aquells anys pansits de la gent afligida, excepte els guanyadors de la Guerra Civil que vivien contents en la intimitat, alguns pocs odiosament de cara al públic.

No se celebraven festes lluïdes perquè no hi havia diners ni ganes de res lúdic, només es conservaven uns saraus i ballarugues de carrer després de Corpus Cristi. Es menjava pollastre un o dos cops a l'any. Tanmateix la realitat descontenta s'anà allunyant quan la classe treballadora començà a tocar diners; a finals de la dècada dels seixanta l'alegria entrà a la nostra comunitat gràcies a un millor benestar econòmic.

Quan vaig complir els 18 anys (1964) la festa, les ganes de viure i de riure en públic van començar a emergir i fer-se presents al carrer i en els actes recreatius. També famílies de la petita i mitjana burgesia van comprar-se el primer cotxe i nois benestants presumien amb les seves motos els dies festius perquè tothom els admirés. La societat feia un tomb positiu envers una realitat més satisfeta i afortunada.

Recordo haver fet algun petit viatge amb tartana a cases de pagès per assistir a un casament o per la matança del porc, l'únic transport disponible. He aprofitat aquest llarg i tediós temps de confinament per veure molts westerns i m'he adonat que molts comencen amb una diligència, arrossegada per cavalls al galop, un fet que m'havia passat desapercebut perquè mai havia visionat tants films seguits del far-west. Encetar la pel·lícula amb una diligència és iniciar un trajecte fílmic; ens hem posat en camí dins d'una pel·lícula trepidant i serem els espectadors privilegiats que la gaudirem.

Los odiosos ocho (2015) d'en Quentin Tarantino és una història bestial característica del director, que ret homenatge amb fidelitat a la narrativa fílmica i a l'esperit del cinema dels cowboys, aspre, d'homes durs, desplaents i violents, com els que poblen moltes pel·lícules. També és un gran elogi a la cinta de John Ford La diligencia. Tarantino inicia el relat amb un carruatge típic de l'oest americà, manat per dos conductors beneits, que recullen vianants perduts, l'un més boig que l'altre. Per culpa d'una forta nevada resten confinats en una posada, on hi ha un munt de psicòpates.

Explico un viatge memorable a Mèxic en autocar i l'estil, les facècies, del conductor «matavella». De bon matí agafàrem un autocar a Cancún per visitar la població maia de Tulum. Un trajecte tranquil i amb pocs turistes. El problema va ser a la tornada, amb un autobús atrotinat i que a la sortida pràcticament s'omplí.

Teníem al seient del costat dos nois suïssos molt divertits, que no entenien res del que estaven veient i es feien un fart de riure en cada peripècia inevitable. Estàvem dins de la cabina dels germans Marx. El conductor omplia el vehicle amb tota la gent que trobava a peu de carretera, en lloc de donar un tiquet rebia diners que s'embutxacava; quanta més gent entaforava, més guanyava. Els passatgers drets, un dels suïssos tenia problemes amb una mexicana entremaliada i fogosa que fent-se la dissimulada es tirava damunt seu i el magrejava. El suís estava que bufava a més em semblà que no li agradaven massa les dones.

L'autocar es tombava per excés de pes a cada giravolt, créiem que bolcaria. Efectivament uns quilòmetres abans d'arribar a la ciutat va quedar frenat en sec i tots a baix recorrent a peu la distància. La parella de suïssos ens digueren que no esperaven sortir vius i anàrem a celebrar-ho amb unes cerveses.

En el meu poble el conductor més popular de la companyia d'autocars Hispano Hilariense era en Quim, conegut injustament amb el mal nom de «matavella». Un bon home, amb sentit de l'humor i molt pacient amb els passatgers. Feia el trajecte cada dissabte de Girona a Sant Hilari.

Ajudava les dones pageses a descarregar els cistells, alguns amb pollastres no venuts; elles el convidaven a entrar a fer un trago de vi i un mos. Ens mirava i nosaltres l'animàvem que hi anés, però que no s'entretingués massa. Ara torno. Acostumava a ser ràpid, quan no acceptava la invitació d'alguna pagesa, aquesta ja entenia que anava massa carregat i li regalava pomes i mitja dotzena d'ous.

En cada trajecte hi havia un moment que parava i anunciava: «Me'n vaig a canviar l'aigua de les olives». Les senyores protestaven: «Perquè ho ha de dir d'aquesta manera, podria haver dit vaig a fer un riu»; «o orinar», afegia un altre, «dona, per dir orinar, prefereixo que digui fer un riu», «què vols que et digui, a mi em sembla més educat orinar». Algú de la colla dels joves grollers intervenia per explicar que canviar l'aigua de les olives significa pixar, «escolta, maco, això ja ho sabem, nosaltres parlem de bona educació, no de ximpleries».

Ànims i que tinguem sort!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook