12 de novembre de 2020
12.11.2020
Diari de Girona

Endavant i endarrere

11.11.2020 | 23:34
Endavant i endarrere

Posats a avançar i progressar, mirar endarrere pot ser inútil. O no: heus aquí que el retrovisor del cotxe és imprescindible, i això que només ajuda a mirar endarrere. Els estudiosos del passat històric es refien de les contínues mirades al mirall del passat. Però a vegades –com si es prenguessin un dia de festa– també donen una llambregada al futur. Proposo com a exemple la lectura atenta de dos textos, que són de dos il·lustres gironins d'ara fa gairebé cent anys.

Joaquim Pla Cargol l'any 1928 va parlar de la «Girona futura» al diari L'Autonomista: «La ciutat s'haurà estès fins a la muntanya de Palau-sacosta i a ambdós costats de la carretera de Santa Eugènia. Hi haurà, a més de la Devesa, altres dos parcs esplèndids. Hom haurà per fi modificat l'amplada dels nous carrers. Hauran estat construïts un o dos viaductes per damunt de la xarxa de vies de les estacions. Hauran estat eixamplats alguns indrets de la ciutat vella. El riu Onyar estarà urbanitzat. Hi haurà dues grans places mercat. Girona haurà esdevingut una ciutat força populosa amb l'agregació de Santa Eugènia, Salt, Palau-sacosta i Sant Daniel.»

Carles Rahola l'any 1929 va escriure en el seu llibre La ciutat de Girona una altra visió futurista: «Somniem una Girona bella i eterna, que sigui l'obra de la nostra intel·ligència i dibuixi sobre la nostra terra la imatge de la seva personalitat. Ens plau sobretot de pensar en aquells futurs gironins, idealistes i constructius alhora, enamorats de la pau honesta i de la llibertat sana, fortament arrelats a llur terra, però amb l'esguard i l'esperit ben oberts a tots els horitzons. Ens plau evocar la nova Girona amb els seus frondosos parcs i els seus jardins florits, amb les seves estàtues resplendents, amb les seves fàbriques i els seus tallers ressonants, amb les seves escoles i els seus Ateneus, amb el seu estadi on l'esport haurà estat enlairat per fi a categoria ciutadana, i amb el seu aeròdrom, on reposaran com enormes ocells cansats, els avions llunyans.»

Ara mateix (novembre del 2020 ) podríem fer, entre tots, com els ensenyants addictes al llapis vermell, anar marcant allò que varen encertar o no, els dos grans gironins que varen ser Pla Cargol i Carles Rahola. És clar que hi havia un punt de somni, d'il·lusió i desig, uns elements molt indispensables per portar a terme tot un exercici de ciutadania profunda i autèntica. En el mateix llibre ja citat, Rahola deia que «somniar aquesta ciutat és bella cosa.»

Com aquells recordats treballadors del pàlpit de la nostra història, prenem-nos un dia de festa d'aquest calendari feixuc i obscur de les circumstàncies actuals, i esbatanem finestres i balcons, sortim amb imaginació a veure o somiar (que ja ens han dit «és bella cosa») el futur d'aquesta ciutat, ara provisionalment somorta, ensopida i atuïda, com si regressés a les seves dècades de grisor i negritud. El futur ha de ser a tocar, i aquest present tan galdós l'hauríem de veure com es va fent petit, mirant-lo pel nostre retrovisor més personal. S'imposa de creure en l'esperança: un segle endarrere ja s'hi creia. Que les generacions que vindran, quan es disposin a fer servir el seu propi llapis vermell ho facin amb el mateix afecte que nosaltres, tot resseguint el fil de les mateixes estimacions de Girona.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook