Sabíem que Joan Carles vivia com un rei perquè exercia de tal. I ho acceptàvem perquè som ingenus i fidels a les jerarquies. Quan els empresaris de Mallorca li van regalar un iot, ens vam quedar una mica absurds, ja que l'assumpte sonava a corrupció. Ara bé, com que la premsa, el govern i l'oposició van rebre la notícia amb naturalitat, vam aconseguir fer callar el nostre desassossec en la idea que érem uns estrets.

-Però si no és més que un vaixell de luxe -ens va assenyalar l'idiota que portem a dins.

I com que solem fer més cas a l'idiota que al llest, vam reprimir les ganes de censurar la mordida, almenys fins que algun diari, alguna tele o alguna ràdio manifestessin el seu desacord. No va passar. Juraria que ni al Mundo Obrero de l'època, òrgan del Partit Comunista, se'ns va alertar sobre el gripau que ens estàvem empassant. El fiscal general de l'Estat, per descomptat, tampoc no va actuar d'ofici. Tots, increïblement, vam col·laborar en el blanqueig d'un succés més negre que els dòlars que li surten ara a l'emèrit per les orelles.

Sigui, en fi, ens vam dir: que el Rei visqui com un monarca de conte de fades. I allà on no arribi ell amb la seva mà, hi arribaran els empresaris amb la seva espasa.

Espanya i jo som així, senyora.

No sabíem que Joan Carles s'havia passat a la clandestinitat. Ignoràvem que era un ricàs ocult sense tenir cap necessitat de fer-ho perquè es movia gratis total a tot arreu. I no només ell: els seus gendres, les seves filles, els seus nets, la seva senyora: tots anaven i venien, entraven i sortien. Qui no tenia una egua, com Victòria Frederica, disposava d'un Audi, com Froilán, o d'un palauet al centre de Barcelona, com Urdangarín i Cia. El mateix Felip VI i donya Letizia van fer un viatge de nuvis de parella adinerada. No hi havia, en fi, cap necessitat de ficar la mà a la caixa ni d'anar cobrant comissions.

Què va ser, doncs?

Va ser que una existència té gust de poc. Per què viure com un rei podent fer-ho com dos?