Durant l'última setmana, a través d'aquest esperpèntic mostrari de conductes humanes que són les xarxes socials, s'ha viralitzat una imatge de «Monito» Vidal, fill de l'exjugador del Barça Arturo Vidal, en què feia ostentació pública d'un Iphone 11 pro valorat en 1.500 €. Per molt que el nano, de només deu anys, digui ser un «influencer», el fet obliga a moderar les opinions que puguin generar-se i, en tot cas, a orientar-les vers els seus progenitors, els veritables responsables. I això que amb el sobrenom, hom podria pensar que ell solet fa mèrits per convertir-se en el blanc propiciatori de trolls i la resta de fauna 2.0. Molts pares obliden sovint que la seva prole no només queda fàcilment exposada a la visceralitat adulta, sinó que la responsabilitat de la seva conducta els busca de la mateixa manera que el boomerang de Mad Max 2 buscava a qui l'havia llençat malament. En el cas que ens ocupa, fer ostentació pública d'un mòbil d'aquesta alta gamma demostra, per un costat, que la realitat paral·lela en què viu la família està exempta d'empatia, i de l'altra, que les carències educatives del menor remeten de manera innegable als seus progenitors. A més, ja sé que no té res a veure però el pare jugava al Barça. Ho he dit, no?

L'anècdota aterra en un moment en què, com a resultat dels incomptables i obligats confinaments que s'estan produint en molts centres d'ensenyament, el mòbil ha revifat la polèmica sobre el seu paper concret dins el sistema educatiu. Des del punt de vista docent, el problema sempre ha estat el seu correcte ús dins les aules i, per tant, la falta d'una normativa general que donés als centres l'aixopluc legal suficient per gestionar-la lliure de pressions o coaccions familiars al respecte, que com les meigas: «haberlas, haylas». Perquè no es pot viure de cul a l'avenç tecnològic i més quan, gràcies a aquest, molts alumnes amb dificultats per disposar d'ordinador i connexió a internet a les seves llars han pogut accedir a les ortopèdiques classes telemàtiques que la pandèmia ha posat a l'ordre del dia. Les sorolloses promeses del Departament sobre una fantasiosa transformació digital, de moment, ni es donen ni se les espera. Si a aquest context hi afegim la generalitzada parsimònia parental, la insultant frivolitat amb la qual moltes famílies afronten l'assimilació de la tecnologia a l'àmbit familiar, permetent, entre altres coses, que els menors idolatrin «influencers», la majoria amb conductes subnormals, la cosa no pinta massa bé.

Tinc un amic que és pare que diu que el gremi de professors és un dels que més ploren; sé que ho diu de conya. O no. Jo també dic que a molts pares se'ls hauria d'haver prohibit ser-ho perquè després la resta, no només els docents, haurà de patir el fruit de la seva incapacitat; jo també ho dic de conya, és clar. O no. L'ús del mòbil és un problema greu que afecta l'educació, l'educació de tots. I així estem.