Després d'onze anys al noviciat del monestir de Montserrat, sis com a ajudant del mestre i cinc com a mestre de novicis, l'octubre del 2019 el P. Abat va nomenar un nou mestre. Per això vaig deixar la cel·la on vaig viure onze anys i vaig passar (provisionalment) a una altra cel·la del monestir, fins que el novembre de l'any passat vaig venir al santuari del Miracle per ajudar els monjos d'aquesta petita comunitat del Solsonès.

Tot i que sant Benet preveu a la Regla que els monjos dormin en un espai comú (RB 22), el retorn a la cel·la individual, com ens recordava a les seves «Glosses» l'abat Cassià Just, «està ben justificat, d'acord amb el context humà actual». I és que «la cel·la assegura un espai d'intimitat personalitzador i equilibrant psicològicament, i ofereix més possibilitats per a la pregària i per a la lectio».

Per altra part, sant Benet, que vol que al monestir el «vici de la propietat sigui extirpat de soca-rel», preveu «que l'abat doni totes les coses necessàries» (RB 55) a cada monjo. Actualment no és pròpiament l'abat qui dona als monjos el que necessitem, «cogulla, túnica, peücs, sandàlies, cenyidor, coltell, estil, agulla, mocador, tauletes» (RB 55), sinó que l'ordinador, els llibres o la roba els proveeixen els diversos àmbits del monestir.

Amb tot, i no se sap ben bé per què (per inèrcia?, per instint de possessió?), sovint a la cel·la es van acumulant o amuntegant andròmines que només ens adonem d'elles quan hem de canviar de cel·la. D'aquesta manera, deixar una cel·la i passar a viure en una altra es converteix en un èxode, en el qual buidem l'espai on hem viscut durant una etapa de la vida per desfer-nos de moltes coses (de vegades inútils) que amb el temps i sovint d'una manera inconscient, hem anat acumulant.

Per això canviar de cel·la és sempre saludable, ja que d'aquesta manera ens desinstal·lem i sortim d'un espai que no és nostre i que ara ocuparà un altre monjo, alhora que sortim també de rutines i ens desfem de «possessions» que hem anat acumulant amb el temps.

Canviar de cel·la és també com revisar o avaluar aquella etapa de la vida que hem viscut en aquell espai. És plegar la tenda i lleugers d'equipatge, com nòmades, continuar el camí de la vida.

També és important, com han fet les religioses benedictines de Sant Daniel, a Girona, «obrir portes i finestres per tal de comprometre'ns i ser sensibles al sofriment», com ha dit la priora de Sant Daniel, que ha cedit un espai del monestir per acollir una residència per a persones amb discapacitat intel·lectual.

Penso que la covid-19, com el canvi de cel·la o la cessió d'espais del monestir, és també una oportunitat que ens ajuda a revisar la nostra vida, per canviar el que sigui necessari. I és que si sabem aprofitar-ho, la covid-19 ens pot servir per prioritzar allò que de debò és important i, alhora, deixar de banda costums i hàbits que amb el temps hem anat adquirint i que no són realment essencials per a viure.