Va succeir a la meva ciutat, jo tenia vuit anys. Uns xavals d'orfenat s'havien escapat feia molt poc i robaven pel centre. En aquell temps parava en una casa de jocs a mirar partides de Pac-Man o de Kung Fú Màster. Estava mirant una partida quan vaig sentir una empenta. En girar-me vaig topar amb un dels orfes, devia tenir dotze anys i portava uns jeans i unes botes texanes que, vaig suposar, havia robat a algú. Rapat al zero, marca d'orfenat, tenia un ganivet gegant. Però el que més em va cridar l'atenció va ser la seva mirada. Hi havia tan d'odi que semblava que els seus ulls brillessin amb una estranya energia.

Quasi es podia llegir en els seus ulls la seva història, que més tard sabria. Havia estat víctima d'abusos de petit, abandonat, s'havia hagut de buscar la vida en un internat, quan això significava lluitar o morir. Drogat amb cola, cinc anys després moriria en un atracament, tirotejat per la policia. Tot i haver passat més de quaranta anys, recordo l'odi dels seus ulls, aquest reclam d'una suposada compensació amb el primer que se li creués en el camí. Que vaig ser jo, un en aquells dies innocent «nen de la mare». Vaig tenir tanta por que em vaig orinar als pantalons.

De tot el judici que en aquests dies es porta a terme pels atemptats a Barcelona i Cambrils, que es van endur la vida de setze persones innocents a Catalunya, no deixa de cridar l'atenció dels vídeos publicats aquesta setmana. De quan els extremistes de Ripoll feien els cinturons de bombes. Riuen, diuen que mataran tots els infidels. Quan un d'ells, Youssef Aalla, mira a la càmera, em sorprenc en veure la mateixa mirada d'aquell noi de l'orfenat. Reprodueixo el vídeo diverses vegades. Brilla amb la mateixa intensitat. Ell no ha patit com l'altre. No ha patit ni un quart. Només és un covard. Però la seva covardia no és la meva, no és la meva por. La que vaig tenir jo en ésser atracat és una altra por.

Fa poc temps enrere em passava alguna cosa similar en observar fotografies de dones de la segona guerra que, després de conviure amb l'enemic a París, eren repudiades en públic. Una d'elles anava amb un nadó, nua, l'havien rapat i la perseguien a cops de pal. Veia les cares de burla i mirades en la qual es repetia el mateix odi. Aquest odi covard. La mateixa covardia que Aalla.

No hi ha un odi legítim. No hi ha excuses per a l'odi. En dosis petites a les xarxes, l'odi covard és la marca de la nostra època. En el seu extrem, quan busca el dany d'innocents, és d'enormes xacres humanes.