Si volies avergonyir-te d'un exercici fàcil de la professió, només havies de trucar a Robert Fisk al seu domicili del Líban per telèfon, perquè el corresponsal de guerra més llegit de tots els temps no tenia ni tan sols correu electrònic. Un cop establerta la complicada comunicació, et recordava que «el cirurgià no plora a la taula d'operacions. Estic fart de sentir periodistes que es queixen de la seva sobrecàrrega emocional en zones de combat, o que necessiten ajuda psicològica, quan poden agafar un avió i tocar el dos. No simpatitzo amb ells, si els costa tant, doncs que no vinguin».

En una col·lecció de cròniques memorables per a The Independent sobre el terreny, Fisk va detallar l'alliberament a mort de l'Iraq per part de George Bush. Denunciava els seus presumptes col·legues, que practicaven «el periodisme hoteler, sense avisar l'audiència». No renegava de la missió fonamental d'«escriure la primera pàgina de la història amb exactitud», però t'afegia provocador que aquesta professió també exigeix ??«controlar el poder i desafiar-lo, especialment si es mostra desaprensiu. És el que vau fer quan el vostre Govern us va mentir sobre ETA l'11-M».

Robert Fisk ha mort aquest mes a Dublín. Mai va témer les conseqüències heterodoxes del seu treball, gràcies a la qual cosa va predir les conseqüències de la desastrosa aventura iraquiana, on «la guerrilla manté a ratlla l'exèrcit més poderós del món». Sempre es va allunyar de la versió única alimentada pel ramat, «perquè els periodistes mostren una tendència creixent a acostar-se al poder, perquè els governants els anomenin pel seu nom de pila». L'esbombat «accés» es limita a emmascarar l'ànsia de sentir-se apreciat, de formar part del nucli dur.

Una prosa cristal·lina, el relat detallat que només pot oferir un testimoni i l'absència de por caracteritzen Fisk. Resulta esgarrifós que aquestes virtuts elementals esdevinguin excepcionals. A més, el periodista anglès estava disposat a pagar en exacció de sang les conseqüències de pertànyer a una raça menyspreada en el seu entorn:

- En una ocasió et van ferir a la frontera afganesa, i un cop embenat vas dir que tu haguessis fet el mateix que els teus agressors.

- Sí. Jo era el primer occidental que veien els meus agressors, després que els seus familiars rebessin el foc d'un B52. Estic en contra de la violència però no sé si, al seu lloc, jo m'hagués reprimit.