Trapero i els altres

El major Josep Lluís Trapero ha estat restituït en el seu lloc a la cúspide de comandament dels Mossos d'Esquadra. Era una decisió política i opcional perquè el comissari en cap Eduard Sallent ja complia les funcions de màxim comandament. Trapero ha estat retornat a la seva posició prèvia després de la sentència absolutòria de l'Audiència Nacional. El que va començar essent una petició de la Fiscalia de deu anys de presó per sedició, ha acabat en absolució.

Pel camí, Trapero ha desplegat la seva línia de defensa que ha consistit a demostrar que no formava part de cap grup polític i tècnic encarregat de proclamar la independència de Catalunya. Trapero en la seva defensa ha arribat a presentar un pla per detenir el president i el Govern de la Generalitat en cas que la justícia li ho hagués ordenat. El major va elaborar el pla i el va fer arribar al president i al fiscal en cap del TSJC el dimecres abans del divendres de la DUI a iniciativa pròpia i no perquè ningú li ho hagués encomanat. El major va enviar per iniciativa pròpia un mosso d'enllaç tot el divendres de la DUI al TSJC per si havia de rebre l'ordre de la detenció.

Trapero és un personatge singular i atractiu en la tardor de 2017. Qui defensa les funcions i la dignitat del cos dels Mossos d'Esquadra davant els atropellaments del tinent-coronel Diego Pérez de los Cobos però alhora es disposa en tot moment a complir les ordres judicials. I que l'1 d'octubre dirigeix el cos dels Mossos amb la proporcionalitat que reconeix la pròpia sentència de l'Audiència Nacional. Alhora és la persona que en cap moment va participar en la decisió política de la DUI i que ha manifestat que no és independentista.

Tot i això, el seu retorn a la posició de major dels Mossos ha estat celebrat per amplis sectors de l'independentisme màgic de base com un retorn d'un «heroi víctima de la repressió». Aquest comportament demostra fins a quin punt ha estat prepolític el moviment emocional que dona suport a l'unilateralisme retòric que intenta mantenir viva la flama de la declaració buida del 27 d'octubre. Sobretot amb vista a guanyar les eleccions i retenir el poder. No pas res més. Se'n diu processisme.

La unitat del Govern

Frase canònica d'una consellera de quan el Govern de la Generalitat era sòlid i consistent: «El Govern és únic i solidari en les seves decisions». Per això la decisió presa és sostinguda de forma granítica per tot el Govern i per això les deliberacions del Consell Executiu són secretes. Ara, un conseller proposa que els bars i restaurants estiguin oberts de la una a les quatre de la tarda perquè al cap de poques hores el Govern prengui la decisió de mantenir-los tancats. I, encara més greu, un cop adoptada la decisió, la consellera de Cultura manifesta en una entrevista a Catalunya Ràdio: «No crec que s'hagués hagut de tancar la cultura. La decisió costa molt d'entendre» per afegir tot seguit: «Els arguments de les autoritats sanitàries hi són». Per tornar a la frase d'aquella consellera que feia la feina bé: «El Govern és únic i solidari en les seves decisions». No és el cas d'aquest govern de trinxeres, ocurrències i egos irritats.

L'Alt Karabakh

S'ha acabat la guerra de l'Alt Karabakh amb un acord firmat per Armènia, Azerbaidjan i Rússia que suposa la reintegració a l'Estat àzeri dels territoris ocupats pels armenis en la guerra de 1992 a 1994, fins allí on les tropes de Bakú havien avançat, més el retorn dels set territoris de majoria àzeri ocupats com a «anella de protecció». El territori restant de l'Alt Karabakh ha quedat en un estatus jurídic indeterminat. El final de les hostilitats està supervisat per una missió de l'exèrcit de Rússia que durarà un període de cinc anys, renovables. En resum: a les muntanyes del Karabakh ha acabat passant el que Rússia ha volgut i deixat que passés.

El 1994 van guanyar els armenis, ara els qui celebren la victòria, parcial, són els azerbaidjanesos. Un conflicte congelat que s'ha descongelat i s'ha resolt pel paper canviant de Rússia sobre l'assumpte. Aquesta guerra ha tingut algunes reverberacions en el debat polític espanyol i català. Alguns s'hi han aproximat com una guerra de religions (cristins contra musulmans) i els altres (els dels deu mil soldats russos) com una nova causa en la qual no és que no hagin vist la pilota sinó que no han vist el camp de futbol. Rússia, l'àrbitre, tenia les intencions clares. Parlen dels deu mil soldats russos però no les veuen passar.

El llibre de l'any

He començat a llegir ell llibre de Jordi Amat, El fill del xofer, la vida fosca i turmentada del periodista Alfons Quintà. Però també un retrat de tota una època. La lectura enganxa, és trepidant, literari i documentat. Quan acabi aquestes ratlles, tornaré a la seva lectura. Una trama del xantatge sobre els principals actors polítics i econòmics de mig segle de la vida catalana. El fill del xofer de Josep Pla, el noi que portava verí a les entranyes. L'home que es va oferir quasi de franc per continuar escrivint.

Volia influir, denunciar, portar l'aigua al seu molí, de forma quasi malaltissa. El punt és que tenia informació de qualitat i molts ens hi posàvem al telèfon per saber més. El preu era suportar la seva paranoia, el quadre de psicòpata que el va portar a assassinar la seva segona parella i després suïcidar-se.