Això demanava la Dra. Antònia Flor, metgessa del servei d'infeccions de la Fundació Althaia ( Regió 7, 6 de novembre de 2020), per aturar la covid-19. La Dra. Flor, molt assenyadament, deia que era partidària «d'accions més contundents per aturar la covid-19», i lamentava que, malgrat els mesos que hem tingut per respondre a aquest virus, «com és possible que tornem a suspendre?». A més, el personal sanitari, deia la Dra. Flor, està rebentat, ja que «es fan coses a mitges» i per això demanava «mesures més dràstiques i eficaces», perquè només «si la sanitat va bé, l'economia va bé».

La Dra. Flor, que el març passat a Manresa va capitanejar la lluita contra la pandèmia davant un virus desconegut, demanava d'anar tots a l'una, perquè si hi ha «escletxes, tot l'esforç no servirà de res».

És evident que la lluita contra aquest virus demana sacrifici, un valor que avui no «cotitza», que no va a l'alça, ja que vivim en una societat flonja i adolescent que ho vol tot i a l'instant i que fuig del compromís, sense el qual no madurem.

A la vida cal ser flexibles, sí. Però quan a Catalunya han mort més de 15.000 persones i n'hi ha més de 500 a l'UCI, cal ser contundents, com demanava la Dra. Flor. I és que per acabar amb la covid-19 cal sacrificis, com renunciar a festes i a trobades i a l'incivisme d'alguns ciutadans, perquè si no, no aturarem el virus.

Sant Benet a la Regla Benedictina ens presenta un text molt humà, però alhora molt exigent, ja que el pare dels monjos vol persones madures i responsables i per això mateix demana sacrificis. Quan sant Benet reprèn els monjos, com ho fan els pares o els mestres, ho fa per corregir-los, per ajudar-los a créixer, perquè madurin i siguin responsables. Sant Benet no és un home rígid i intransigent, sinó que dona una oportunitat i una altra al monjo desobedient o obstinat perquè es corregeixi. Però quan el monjo, que ha estat corregit diverses vegades, és contumaç i rebel i no fa cas de l'exhortació de l'abat, sant Benet és contundent i demana al capítol 28 de la Regla «que l'abat faci ús ja del ferro de l'amputació, no fos cas que una ovella malalta contagiés tot el ramat», per treure'l del monestir.

Amb molt bon criteri, una amiga periodista em deia fa uns dies: «A veure si la ciutadania posa seny d'una vegada, que tampoc costa tant! Quan ens vam confinar vaig pensar: ens queixem per queixar-nos. Si tenim menjar, sostre i família, què més volem?». I afegia encara: «Els que em fan molta pena són els avis a les residències que porten molts mesos sense poder sortir. Nosaltres, poc o molt, podem anar fent vida normal, però ells?».

Vivim en una societat que ho vol tot i de seguida, sense saber esperar, sense voler renunciar a res, sense esperit de sacrifici. I ara, com molt assenyadament deia la Dra. Flor, és hora de ser contundents per acabar amb el virus, perquè el sacrifici del personal sanitari demana també el nostre sacrifici.

I és que la contundència no és intransigència sinó responsabilitat.