El passat 28 d'octubre va tenir lloc la sessió de síntesi del cicle «Polarització i diàleg en les societats democràtiques», organitzat pel Centre Internacional d'estudis i Documentació de Barcelona (CIDOB), l'Institut Català Internacional per la Pau (ICIP), la Fundació Cultura de la Pau i el Club de Roma. Vaig assistir digitalment a la taula rodona del dia 14 que duia per títol: «Cataluña-España: condiciones para un diálogo social y político». Els convidats prometien:
Daniel Innerarity (DI), catedràtic de Filosofia social i política de la Universitat de Saragossa, investigador de la del País Basc i director de l'Institut de Governança Democràtica, un dels pocs intel·lectuals espanyols que el 13-XI-19 signà la «Petició pública a favor d'una negociació política sobre Catalunya»; Ignacio Sánchez Cuenca (SC), un expert en ciències socials de la Universitat Carlos III de Madrid, exdirector de l'Institut Carlos III-Juan March relacionat amb el CEACS (Centre d'Estudis avançats en Ciències Socials) i autor de La confusión nacional. La democracia española ante la crisis catalana (2018); Esther Vera (EV) directora del diari Ara; i, finalment, Santiago Muñoz Machado (MM), jurista, director de la Reial Acadèmia Espanyola, autor, entre d'altres, dels llibres El Estado-Nación en dos encrucijadas históricas (amb J.M. de Bernardo Ares, 2006), Informe sobre España. Repensar el Estado o destruirlo (2012, amb quatre edicions) i Cataluña y las demás Españas (2014). Tots dos havien reflexionat i escrit sobre el conflicte català.
La meva impressió global, en acabar del debat, va ser que no hi ha solució possible donada la intransigència de l'actual arrenglerament polític, instal·lat en el conflicte i més interessat a bombardejar i bloquejar crispadament les possibles solucions que no pas a construir-ne. Un dels participants va arribar a explicar que un polític de dretes li havia confessat que s'adonava perfectament que, a Catalunya, abans de res, calia solucionar el conflicte penal, però que això no ho podia dir en el seu partit. És a dir, suposant que no manqués el coratge polític del govern, no sols l'oposició li muntaria una Brunete mediàtica sinó els mateixos correligionaris.
Tots els participants estaven d'acord que la pilota és al teulat del Govern espanyol i que aquest ha de saber fer una proposta atractiva a Catalunya, però, llevat d'EV, que parlà de l'irreparable sentiment d'humiliació dels catalans, els altres encara donaven per bo un espai d'independentisme sobrevingut, que Espanya hauria de saber reconduir. No s'adonaven que, per a una bona majoria de catalans, això ja és una pantalla passada (s'hauria hagut de negociar quan els catalans demanàvem un nou pacte fiscal i, sobretot, amb el nou Estatut). Encara que el més incisiu va ser MM, que trobava la seducció imprescindible, en tot el debat surava el pes del marc constitucional per a qualsevol via de solució; ultrapassar-lo, menys per EV, significava poc menys que la destrucció d'Espanya. Per això s'esgrimí de nou el problema de la sobirania: rau en el conjunt del poble espanyol (com semblava acceptar inconscientment la majoria dels participants) o en una part com podria ser el poble català?
Valgui, el que acabo d'escriure, com a impressió. El debat, tanmateix, fou ordenat i raonable gràcies al moderador, Kristian Herbolzheimer Jeppson, director de l'ICIP des de setembre de 2018. Proposà tres rondes de qüestions, la primera de les quals va ser de diagnòstic: on som i per què hem arribat fins aquí?
Segons MM, som en una situació de màxima gravetat jurídica i política, vist que la independència de Catalunya suposaria seguir una via unilateral i depassar el marc de 1978. Fou l'únic a parlar del Consell Assessor per a la Transició Nacional (2013) i recordar que va publicar 19 informes, 18 dels quals, molt ben fets i recolzant-se en el Dret Internacional, es van aplegar al Llibre blanc de la transició nacional de Catalunya (2014), els quals -i se'n feia creus!- no han estat presos ni tan sols en consideració pels intel·lectuals castellans. Per a DI, davant d'un diàleg actualment impossible, caldria transformar la formulació del conflicte de manera que l'enunciat no comportés intrínsecament la solució. No es poden fer afirmacions rotundes que no són evidents (intangibilitat del marc constitucional, referèndum inevitable...).
Per a SC, el que ha passat ha estat un fracàs col·lectiu, que no es pot solucionar amb togues ni porres, perquè és un problema de «demos». EV incidí en l'exhauriment de l'arquitectura constitucional del 1987, en l'existència d'un nacionalisme espanyol exacerbat, recolzat per determinats mitjans i en el fet que la capital actua com un forat negre que ho xucla tot; a manca d'un encaix millor per a Catalunya, és normal que opti per anar-se'n. DI creia que totes dues parts s'han de reconèixer com a subjectes sobirans i han d'estar disposades a fer concessions. Per a SC, cal seguir amb el pacifisme no-violent català i aprofitar les escletxes que queden entre els intransigents de cada bàndol. Ingenu?
La segona ronda anava sobre propostes de solució. MM en desgranà moltes de possibles, des de la República catalana dins la federació europea, passant per la reforma constitucional, la solució federal del PSOE, la confederal de la segona República, gens investigada... El problema és que ningú no s'ha llegit les aportacions darreres perquè surt més a compte crispar el debat i deixar-lo com està. (Per a ell, persones com les connectades, amb ganes, en un cap de setmana podien arribar a punts de solució.) Per a SC, cal posar el comptador a zero i veure quines línies roges es poden esborrar. A la declaració de Pedralbes s'admetia que el conflicte era polític, i ja fou un pas, però certa premsa de Madrid tractà la reunió Sànchez-Torra com si Torra fos l'ETA. Caldrà reciprocitat, però aquesta no es pot demanar als catalans mentre tinguin presos i exiliats. No és cap bona targeta de presentació per iniciar un diàleg.
A la tercera ronda el moderador demanà quins gestos urgents caldrien i una reflexió final. EV digué que calia asseure's, reconèixer-se, crear confiança, complir el pactat, desinflamar, solucionar els problemes de presó i exili, passar de certa premsa... Per a SC, els catalans hem de seguir en la línia de pacifisme no-violent per no deixar que tractin el nostra conflicte polític com si fos d'ordre públic («etarra», va dir). Per a MM, l'Estat ha de seduir els catalans començant per definir què volen dir certs mots: «constitucionalistes», «federalitzar»... Per a DI, l'Estat ha de saber elegir qui vol tenir a l'altra banda de la taula, els més radicals o els més dialogants.... (No havia entès que el radicalisme i la confrontació, justament, s'exercí per forçar-lo, el diàleg? Ah!, un fet curiós: ningú no parlà de mediador. L'acord es veu que arribarà baixat del cel. És a dir, ja el podem esperar asseguts...)
