En aquesta era de les identitats, les identificacions reuneixen en Kamala Harris la caixa dels jocs reunits. Aquesta dona de mèrit que ha ocupat llocs en els quals fins a ella només hi havia hagut homes porta una pesada càrrega d'identitats i simbolismes que no deixen d'assenyalar els mitjans de comunicació.

Kamala, filla d'un economista jamaicà i d'una oncòloga índia tàmil, és la gran esperança negra de les dones, també si són pobres, sempre que tinguin bona salut perquè ara s'oposa a l'assegurança mèdica universal d'Obama. Les nenes negres porten samarretes que diuen «la meva vicepresidenta és com jo» i no es refereixen a l'edat. Com a persona doblement racialitzada (que sona al fet que els blancs la veiem de dues races diferents) ha estat la segona afroamericana al senat nord-americà, i la primera sudasiàticoamericana a la cambra. Sense renegar de cap raça, Kamala va decidir ser negra perquè es va identificar més amb aquesta comunitat, la qual cosa no va ennuvolar la seva independència per empresonar per tràfic i tinença de marihuana molts homes negres quan era fiscal general de Califòrnia i encara no era partidària de legalitzar el cànnabis. Haver crescut entre l'església baptista negra i el temple hindú i haver-se casat pel ritu jueu no l'ha fet politeista, ecumènica, sincretista o atea. Com a bona nord-americana creu i és baptista.

En la cursa simbòlica que ha disparat la seva vicepresidència s'ha destacat que comparegués amb un elegantíssim model blanc, un dels colors de la lluita pels drets de la dona, que signava Carolina Herrera, en què alguns semiòlegs han vist el missatge de triar una altra dona i una altra emigrant, dues coses que és la polisèmica empresària de moda caríssima i aristòcrata consort.

Aquí han parat, però Kamala té dos fillastres adults i pot ser un símbol per a les madrastres, que també necessiten una reivindicació, i un germà polític que és conseller general d'Uber, la qual cosa permetria als falsos autònoms del repartiment identificar-se per via cunyada.