S'anuncia nova llei educativa i per tot arreu s'alcen les veus de protesta de sempre. Alhora, els mitjans de comunicació benpensants recomanen intensificar el consens. Tinc la impressió que ni uns ni altres han fet una ullada al text de l'articulat, indigne de dirigir l'educació d'un país modern. Abans de res, sorprèn que una llei orgànica es redacti d'una manera tan enutjosa. En realitat, s'hauria de prohibir aquesta forma de redactar lleis orgàniques, dirigida al fet que únicament la puguin entendre especialistes familiaritzats amb la història educativa del país. Però aquests són els mateixos grups d'experts que han protagonitzat el rècord de reformes i contrareformes que fan del sistema educatiu espanyol el més endarrerit del continent. Les lleis han d'estar escrites per a la ciutadania, no per als que les redacten. Han de posseir la integritat de sentit i no ser un pastitx d'articles sense organicitat.

Ja només aquesta forma d'elaborar una llei orgànica, com a conjunt d'alteracions d'una altra llei anterior, testimonia la incapacitat del ministeri per portar endavant una reflexió adequada a aquest. Com ja va fer Wert, la nova llei Celaá no és un text normatiu coherent i ordenat, autònom en el seu sentit. És un pastitx que altera un conjunt d'articles de la llei de 2006, i que neutralitza les correccions de Wert, sense mantenir la coherència narrativa. En fi, totes aquestes lleis s'han de tenir a la vista per poder comprendre el lloc jurídic dels articles que ara es redacten de nou. Millor prova d'autoreferencialitat no podria donar-se. Així no tenim una llei d'educació, sinó un palimpsest d'estrats jurídics, i es requerirà un curs en dret per captar els elements evolutius.

Aquest fet marca la comprensió d'aquesta llei. Es tracta de la mandra, de la continuïtat dels mateixos buròcrates, dels tics i vicis de les mateixes secretaries ministerials cadascuna amb la seva pròpia obsessió, amb les seves pròpies manies legislatives i amb els seus propis interessos polítics i corporatius enquistats. En suma, és com una assegurança de la tornada d'una maledicció. Doncs si el ministeri creu que per incloure la prohibició de cedir locals a l'ensenyament concertat aquesta llei ja és progressista, està equivocat. És una llei de continuïtat, miop, inercial, que vol camuflar amb decisions nominalistes el fracàs estructural de l'educació a Espanya i que segueix pensant en el mesquí món d'ahir, quan tot el que estava en qüestió era si castellà o català, si religió o educació per a la ciutadania.

Aquesta llei ve a garantir l'etern retorn del mateix i ho fa de la mateixa manera, amb un vocabulari que no és sinó un conjunt de paraules gastades que només alberga contradiccions. La llei proposa com a meta de l'educació «tant el benestar individual com el col·lectiu». Ja des d'aquí tenim dificultats per seguir llegint, perquè la finalitat del sistema educatiu no és el benestar. Aquest no té res a veure amb l'educació. Però si el sistema educatiu no té clara quina és la meta, tot el que faci no serà sinó una ocurrència. Per descomptat, després llança un reguitzell d'objectius, però cap d'ells té una relació precisa amb l'anunciat benestar.

Fem una ullada a aquestes finalitats. La primera és desenvolupar al màxim les capacitats, cosa que reflecteix que aleshores en el ministeri algú llegia Amartya Sen o Martha Nussbaum. Molt bé. Quina relació pot tenir això amb el benestar? Cap ense­nyable per part d'un docent. A què ve, doncs, aquesta divisa suprema del benestar, sobretot quan sabem que un terç de la nostra població escolar i les seves famílies ja està en risc de pobresa? Però la llei s'até a aquest afegitó de l'època daurada de Zapatero. Així que portem nou mesos de veure la realitat, les seves debilitats i les seves febleses extremes, i la ministra Celaá ens ve amb els pedaços a la llei de quan s'era víctima de la il·lusió que la bombolla immobiliària ens portaria a la felicitat completa.

Això resulta decebedor i sembla mentida que aquesta sigui la reflexió que es permet un ministeri. Per no haver-hi, ni tan sols hi ha una inclusió de la necessitat de grups de suport per superar el fracàs escolar. I això que el nou preàmbul, ple de boniques paraules completament gastades, reconeix que els països moderns han d'adequar els sistemes normatius a les «circumstàncies canviants i a les expectatives que en ells es dipositaven en cada moment històric». La pregunta és si amb aquesta norma es respon al moment històric que s'ha obert després de la pandèmia. Però encara és més discutible l'afirmació que per això «els sistemes educatius han experimentat una gran evolució». No el nostre, que ve embarrancat en les mateixes trifulgues polítiques que ignoren la realitat del dia a dia de les aules. Perquè, qui podria descriure el que ha passat a Espa­nya en els últims vint anys com un sistema «dinàmic» que s'està «actualitzant de manera permanent»? Ni la normativa s'ha actualitzat ni aquesta guerrilla normativa inacabable té a veure amb l'evolució del nostre sistema educatiu, asfixiat en una guerra ideològica que amaga la seva indigència.

Però ja el súmmum del disbarat és que la llei assumeixi «construir la personalitat», «conformar la pròpia identitat» i «configurar la comprensió de la realitat» com a metes. Per descomptat, assumeix la connexió psíquica profunda entre la «dimensió cognoscitiva, afectiva i axiològica» la qual cosa implica una aposta per la maduresa psíquica, la fortalesa del caràcter que ensenya a superar les situacions en què precisament no tenim benestar, sinó inquietud. Però vet aquí que la millor manera que té la llei d'avançar en tots aquests fins, i en d'altres que són falques de l'estèril progressisme de fa vint anys, no és sinó eliminar el curs d'ètica del quart any de l'educació secundària.

Això és paradigmàtic. Tot l'objectiu real de l'educació no és sinó l'autonomia del jove, una condició ètica que ofereix un sòl a la llibertat i a la igualtat. Però no obstant això se li nega a l'escolar una reflexió sobre la forma de producció d'ethos. L'excusa: que això és objecte d'ensenyament transversal. És clar que ho és. Però aquestes evidències no poden ser fixades sense un mínim d'elaboració explícita, i això no es pot fer sense el domini de certes categories capaces d'orientar la vida conscient. En suma, la llei és el reflex d'una classe política obsoleta, precipitada i incapaç de reconèixer l'estat del país i d'imaginar un futur educatiu millor per a ell.