16 de novembre de 2020
16.11.2020
Diari de Girona

Telèfon vermell, volant cap a Moscou

16.11.2020 | 06:00
Telèfon vermell, volant cap a Moscou

A The fog of War (la boira de la guerra), excel·lent documental d'Errol Morris –que va guanyar un Oscar el 2003, i que es pot trobar a YouTube–, Robert McNamara, exsecretari de Defensa nord-americà durant la ­guerra del Vietnam i antic «falcó» esdevingut colom antinuclear al final de la vida, apunta que qualsevol comandament militar amb un mínim d'honestedat reconeix que al camp de batalla sempre es cometen errors. El foc amic o el bombardeig d'objectius civils, per exemple. El problema, diu l'excap del Pentàgon és que, quan parlem d'armes nuclears, l'error, per principi, no és acceptable ni com a hipòtesi. I, malgrat això, les errades, diu, segueixen produint-se. Ell mateix recorda que així va ser durant la crisi dels míssils cubans l'any 1962, i que només la fortuna va impedir que esclatés un conflicte nuclear a gran escala.
 Stanley Kubrick va exemplificar molt bé aquesta idea a la pel·lícula Dr. Strangelove, tot just dos anys després de la crisi dels míssils, en plena carrera armamentística, quan les relacions de poder entre les grans potències es mesuraven en megatones.
 En qualsevol cas, i malgrat els diferents incidents i confusions que varen estar a punt de provocar un conflicte nuclear durant la guerra freda, els esforços del moviment antinuclear per aconseguir l'eliminació de les armes nuclears, fins i tot amb veus tan autoritzades al capdavant com Bertrand Russell, Noam Chomsky o el mateix McNamara, han estat estèrils.
 Davant la incapacitat de suprimir les armes atòmiques, en plena guerra freda va encunyar-se la doctrina MAD (boig en anglès), de la destrucció mútua assegurada; «l'equilibri del terror». Aquest concepte va perfeccionar-se l'any 1968 amb el tractat de no proliferació nuclear (TNP) que barrava l'accés a l'exclusiu club dels qui poden tenir armes nuclears legalment, que, casualment, són els cinc membres permanents del Consell de Seguretat, tot i que, com sabem, Israel, Pakistan, Índia i Corea del Nord són dins l'armari, amb l'Iran maldant per afegir-se al grup després que Trump trenqués el pacte nuclear amb Teheran. L'altra pota del trípode varen ser les converses per a la reducció de l'arsenal nuclear (SALT i START) que varen començar a Hèlsinki l'any 1969 i que, en plena consonància amb la doctrina de la MAD, tenien com un dels seus objectius «garantir la vulnerabilitat de les parts» (!). Certament l'arsenal existent actualment és molt inferior al de la guerra freda, i de les 61.000 armes nuclears operatives el 1980 s'ha passat a les 13.000 d'ara. Cal advertir, però, que la més potent de totes les bombes actuals, ella sola, ja equival a gairebé 3.000 bombes com la d'Hiroshima.
D'altra banda, el pròxim 5 de febrer expira el tractat START III per a la limitació de míssils nuclears estratègics (és a dir, de llarg abast), signat el 2010 per Washington –amb Obama– i Moscou. Però tant Trump com Putin varen descartar propostes per a la seva extensió i, per tant, tot i el canvi d'administració a Washington previst per al 20 de gener, és altament probable –no hi ha temps per a negociar un afer tan complex– que comencem l'any sense l'únic tractat que encara restava vigent per a la limitació de les armes nuclears. Sense els seus mecanismes de transparència i control, el risc d'una nova carrera armamentística és molt alt. Un panorama no gaire encoratjador per a ajudar a dormir tenint en compte que, com deia McNamara, cap dels factors que permeten controlar el risc d'accident nuclear es pot donar mai per descomptat: «Actors racionals, informació perfecta i tecnologia infal·lible».
 En part per això (però també per la coincidència fatídica amb altres dos factors: la manca d'acció per combatre el canvi climàtic i la creixent falta de seguretat cibernètica que fa augmentar el risc d'incidents pel que fa a plantes nuclears i sistemes de control d'armes) el «Rellotge del Judici Final», creat l'any 1947 pel Butlletí de Científics Atòmics en el qual els minuts que ens separen de la mitjanit són una analogia de la proximitat de la destrucció de la Humanitat, i que mai, ni tan sols durant la crisi dels míssils!, havia baixat dels dos minuts, va quedar fixat en 100 segons per a la mitjanit (poc més de minut i mig), el mes de gener de 2020. 
El darrer 24 d'octubre, però, es va publicar una notícia rellevant que ha passat força desapercebuda: Hondures va esdevenir el 50è estat a ratificar el tractat per a la prohibició d'armes nuclears aprovat l'any 2017 –amb gran oposició de les potències nuclears i altres estats importants– i, per tant, d'acord amb les previsions del tractat, aquest entrarà en vigor el 22 de gener de 2021.
 És una bona notícia si tenim en compte que l'importantíssim tractat per a la prohibició total de les proves nuclears encara no ha entrat en vigor quan fa 24 anys de la seva aprovació. Però cal ser realista, donat que parlem d'un text bàsicament declaratiu, inspirat més aviat pel pensament dels Russell-Chomsky-McNamara, i malauradament la capacitat d'aquest conveni per canviar la situació actual és gairebé nul·la.
Però és un error menystenir la capacitat transformadora de la realitat que de vegades té el Dret. El 1864 varen signar-se les convencions de Ginebra, impulsades per Henry Durant, el fundador de la Creu Roja que havia quedat colpit pels hor­rors de la batalla de Solferino cinc anys abans. Avui, segle i mig més tard, podem dir que el somni de Durant, el dret humanitari bèl·lic, es una realitat sòlida i ha estat acceptat per la gran majoria d'estats. És un bon exemple de com a l'àmbit internacional sovint les coses funcionen per sedimentació i de l'esmentada capacitat transformadora del Dret.
Els xinesos diuen que fins i tot el més llarg dels camins comença amb un petit pas. Tant de bo l'entrada en vigor d'aquest tractat, avui d'abast modest, sigui el primer per allunyar el fantasma de l'esbojarrat coronel amb barret texà de la pel·lícula de Kubrick –per cert, amb sorprenents coincidències, fins i tot físiques, amb algun personatge amb gran protagonisme internacional fins no fa gaires dies– cavalcant eufòricament sobre la bomba de l'Apocalipsi.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook