Donald Trump ha descobert que hi ha alguna cosa pitjor que ser pobre, perdre unes eleccions davant de set mil milions de persones. L'aprenent de tirà s'ha acabat, missió complerta, però el xoc posteufòric ha provocat una distorsió desassossegant. Una part de l'electorat mundial pretén il·lusionar-se artificialment amb Joe Biden, i aquest contrasentit provocarà un desencís enorme. És curiós que les fake news del lideratge del guanyador accidental hagin prosperat alegrement, sense que cap caçador de desinformacions hagi denunciat la seva difusió.

Si ja és alarmant que un 70 per cent de Republicans pensin que hi va haver tupinada, segons un sondeig de Politico, causa encara més gran trepidació que un vint per cent de Demòcrates fantasegin amb la hipòtesi que Biden és Kennedy ressuscitat, a la mateixa edat que tindria avui JFK. El maniqueisme arrelat en els països mediterranis no hauria d'ocultar que felicitar-se de la derrota de Trump és compatible amb preocupar-se per l'arribada de Biden.

El president electe i provecte va ser promocionat després del fiasco de Hillary Clinton per minimitzar riscos, no per despertar expectatives. La tendència a la radicalització impulsa a recordar que la majoria de decisions vitals obliguen a decantar-se entre dues realitats igualment menyspreables. Per aquest motiu, que les paraules més sensates sobre l'adveniment de Biden corresponguin a Josep Borrell, en ressaltar que l'actitud proteccionista de Trump no desapareixerà com per art d'encantament amb un president Demòcrata que també practica l'«Amèrica primer». El responsable espanyol de la política exterior europea es va limitar a congraciar que «l'actitud serà diferent». Rebaixar l'efervescència és l'enfocament correcte.

Guanyar el fatxenda és una cosa i substituir-lo n'és una altra, com bé saben a Veneçuela. La victòria de Biden aclareix curiosament els dubtes sobre l'evidència que Trump era el president, amb les mateixes credencials per considerar-se legitimat en el càrrec que qualsevol dels governants europeus als quals menyspreava col·lectivament. La continuïtat a l'alça dels seus vots, després de quatre anys de suposats desvaris a la Casa Blanca, confirma que 2016 no va ser un disbarat ni el fruit de l'«abús de l'estadística» que Borges engegava sobre la democràcia en el seu conjunt.

El radicalisme buf, en la seva interpretació transoceànica, no només constitueix una opció vigent entre l'electorat nord-americà, sinó que el magnat impostor s'hagués mantingut en el poder amb un lleuger viratge de cent mil vots sobre més de dos-cents milions d'electors. Trump fracassa com a president el mateix dia en què es consagra com a expresident. No hauria de ser tan difícil d'entendre a l'Europa de Berlusconi, encara que Espanya prenia la precaució d'emprendre una persecució penal cada vegada que aflorava un Jesús Gil, un Ruiz Mateos o un Mario Conde.

La venjança és més fàcil d'acceptar que l'entusiasme, tot i que la revenja vingui signada per personatges tan elegants com Obama. El Fred Astaire de la Casa Blanca no va abandonar la seva hibernació per fer pujar Biden, sinó per insultar ferament Trump. L'interrogant retòric «està traumatitzat perquè ningú va acudir al seu aniversari quan era petit?» resulta impropi del fi estilista de Chicago, i confirma el dany infligit per les acusacions de no haver nascut als Estats Units o de ser un musulmà clandestí.

Trump va obligar Obama a mostrar la seva partida de naixement, l'alumne de Harvard li ha tornat la moneda expedint la seva partida de defunció. No obstant això, l'expresident Demòcrata no arriba a la ficció de celebrar amb admiració l'acabat d'elegir. Biden serveix de treva abans que es deslligui la guerra entre Kamala Harris, «Pocahontas» per al llengut Trump, i Alexandria Ocasio-Cortez, la congressista de 31 anys acabats de fer. Les dues aspiren cegament a convertir-se en la primera presidenta d'Estats Units. La porto-riquenya acabarà de sobrepassar el llistó obligatori dels 35 anys el 2024, i potser llavors haurà suavitzat la seva convicció actual que «en qualsevol altre país, Biden i jo no militaríem en el mateix partit».

Al filisteu Trump li ha costat acceptar una apel·lació emocional. La derrota era això, un degoteig de desercions, el distanciament dels propers d'ocasió. O el jutge que, davant d'una reclamació de frau irrisòria, s'atreveix a plantejar «en quin moment això pot dir-se ridícul?». A l'expresident no li preocupaven les altres versions de la història, sempre que acabés imposant la seva. L'aïllament en aquesta convicció el tradueix a personatge de Shakespeare. «Què més pot ocórrer?, descobrir que soc mortal?». En canvi, Biden no es fa il·lusions.