Aquest és un país en què els emmascarats van gaudir sempre de gran reputació fins que va arribar l'actual epidèmia a posar-ho tot cap per avall. Per intentar que els madrilenys es desemmascaressin prohibint-los l'ús de la capa i el barret d'ala ampla, un suposar, el marquès d'Esquilache va perdre el seu càrrec de ministre principal de Carlos III, fa d'això ja més de dos segles.
Un motí que va acabar portant el nom d'Esquilache va amenaçar llavorsel mateix Palau Reial, la qual cosa potser doni idea de com d'arrelades estan certes tradicions a Espanya. El pobre Leopoldo de Gregorio, que així es deia l'aristòcrata, no va tenir millor ocurrència que vedar als súbdits del rei l'ús del barret xamberg, «de manera que de cap manera vagin coberts ni ocultin el rostre». Lògicament, va acabar desterrat a Nàpols.
Tampoc l'actual Govern semblava, en principi, gaire partidari que els espanyols ocultessin la cara sota una màscara per protegir-se i protegir els altres del virus. Al final va acabar fent-la obligatòria fins i tot als descampats.
En descàrrec de l'autoritat competent és just dir que la seva inicial opinió sobre les mascaretes la compartien l'Organització Mundial de la Salut i no pocs científics de molt doctorat i màster.
Alguns d'ells van arribar a desaconsellar-les per motius d'ordre precisament higiènic. Sostenien que el seu mal maneig en posar-se-les i/o treure-se-les podria afavorir la transmissió de la bestiola, en lloc de limitar-la. Ni tan sols va faltar qui aportés raons de tipus psicològic, precisant que donarien una «falsa sensació de seguretat» als qui es tapessin amb elles.
No és estrany, doncs, que el Govern central i els regnes autònoms triguessin alguns mesos a dir blanc on havien dit negre, per decretar finalment l'ús imperatiu d'aquests embuts facials. És cert que podrien haver atès, més que als experts, a l'experiència dels països d'Àsia, on solen emprar les màscares com un complement més de l'abillament. Però tampoc es pot estar en tot.
El cas és que les màscares prescindibles «per als sans» -segons va precisar l'autoritat sanitària en el seu moment- van passar a ser indispensables i, per tant, obligatòries tan aviat va haver-hi disponibilitat suficient en el mercat.
Lamentablement, el preu de les màscares, gravat amb un 21 per cent d'IVA, no estava a l'abast de tots en aquests temps de crisi. Molts sospiten que això va limitar la seva eficàcia, en la mesura que eren -i són- utilitzades durant més temps de l'aconsellable per rebutjar-les per bona part de la població.
Amb el retard habitual, encara que mai és tard, el Govern ha decidit ara reduir a un 4 per cent el tribut de les màscares, alhora que abaixava el límit del seu preu. Les dues mesures havien estat adoptades setmanes o mesos enrere per altres països europeus com Alemanya, Itàlia o el nostre veí Portugal, que es van acollir a una autorització emesa a l'abril per la Comissió Europea. Aquí, tretze són tretze, la ministra del ram insistia que aquest IVA no es podia abaixar, fins que el va abaixar.
De l'estranya peripècia de les màscares de posar i treure no queda sinó deduir que aquest país és un ball de màscares des dels llunyans temps d' Esquilache. I ja hauran vist que al públic en general li toca ballar, com sempre, amb la més lletja.
