Sort que no tot són males notícies. Un dels grans problemes als quals ens enfrontem en aquest començament de segle, i que possiblement ens ajudi a resoldre la covid-19, és el de la convivència amb les comunitats d'immigrants. Sempre passa quan un problema greu com una guerra, una crisi econòmica o una pandèmia afecta a tothom per igual, el mateix problema ajuda a «fer pinya» entre els éssers humans, sense importar el seu origen, la seva raça, el seu color o la seva religió, per superar-lo. I així serà també aquest cop. De fet, la gran majoria dels immigrants observen les restriccions (horàries, mascareta, distància social, neteja de mans, etc.) amb la mateixa responsabilitat que tothom. Les excepcions, els «negacionistes», o simplement els «passotes», no superen en cap cas la mitjana. Ans al contrari, la gran majoria de les infraccions més escandaloses (botellades, festes il·legals, reunions multitudinàries, etc.) són protagonitzades per ciutadans (molts d'ells estudiants que demostren que la joventut espanyola no té por!) d'origen nacional.

Un dels «problemes» segueix essent la manca de control de l'observació de les mesures per part de les autoritats, que transmeten una laxitud a la ciutadania que està fora de lloc. Fins i tot alguns ciutadans «notables» actuen amb un passotisme que caldria intentar frenar, ja que la seva pròpia consciència no sembla ajudar-los a mantenir una actitud més exemplar i responsable. Com una bona amiga, que certament practica algunes hores de walking al dia (una activitat esportiva individual que no l'obliga a portar mascareta), però que la resta del temps passeja amb el seu gosset i fa fotos, moltes fotos. Això sí -sempre sense mascareta. Diu que no pot respirar, però tampoc no porta cap certificat mèdic que ho justifiqui. I quan la veig des de la meva cursa matinal en bici i la renyo (carinyosament, és clar), la seva única resposta és retornar-me «la pilota», quan sap que el ciclisme és una altra activitat esportiva que eximeix de dur el «tapacares».

Ara bé, els que han de vetllar pel compliment de les regles farien bé de conèixer-les. Dissabte passat -i després d'estudiar les ordenances del reglament publicat per al confinament municipal de cap de setmana (d'un sol full) a fons-, vaig decidir practicar el meu exercici ciclista (entre Roses i Palau-Saverdera, uns 20 km) com cada dia, davant la claríssima acceptació i legalitat d'«Activitats esportives individuals a l'aire lliure entre municipis limítrofs». Lamentablement, però, l'agent que em va aturar per recriminar-me que estava infringint la llei no s'havia llegit aquell document. Segur que encara se'n penedeix!