Aquests darrers dies s'ha parlat i escrit molt dels autònoms, després de l'enèsim menyspreu governamental a la seva situació (no només durant la pandèmia: el menyspreu és crònic) i l'episodi particularment lamentable d'unes ajudes que els han convertit en protagonistes d'«Els Jocs de la Fam». Un autònom o autònoma és, en essència, un treballador o treballadora que es veu abocat a una revàlida sistèmica de la seva feina. No només ha de fer front a terminis impossibles, falta d'horaris i canvis sobtats de criteri aliè, sinó que es pot trobar que durant una època té la sort de treballar amb certa regularitat i després travessar llargues etapes amb una falta d'ocupació realment angoixant. I hi ha, per descomptat, això tan surrealista d'haver de patir per cobrar. Perquè sí, hi ha gent que encarrega, fixa una data i paga en coherència, però sovint, massa sovint, un autònom o autònoma es troba amb gent que paga quan se'n recorda o se'n vol recordar, o apel·lant a no se sap quines burocràcies i altres indolències. Les administracions, aquestes mateixes a les quals se'ls col·lapsen els webs amb ajudes irrisòries, en són un bon exemple. Conceptes com «es cobra a 60 dies» (en el millor dels casos) ja formen part del nostre imaginari amb una normalitat desarmant. Vet aquí un dels problemes fonamentals. Els autònoms són persones que no poden perdre el temps, atès que una mala gestió d'aquest té unes conseqüències nefastes per a la seva supervivència diària. Per això fan la feina quan toca, i per això mateix quan es triga a pagar-se-li s'està incorrent en un acte d'indecència i baixesa moral. Convé no oblidar, a més, que els autònoms paguen una quota desproporcionada (i que ja tocaria adequar als ingressos, per cert) per uns drets ínfims que, a sobre, són compulsivament menystinguts i vulnerats. Aquí resideix la paradoxa: s'atribueix «autonomia» a un ésser en permanent ancoratge a una injustícia laboral que l'impedeix viure en veritable llibertat. Per tant, ja n'hi ja prou de promeses buides i almoines disfressades de suport. Si hi ha qui no vol tenir respecte pel temps de les persones, com a mínim que no l'hi facin perdre. Que les deixin treballar i cobrar tranquil·les, perquè al final a l'únic que aspiren és a viure tranquil·les. I si us plau, si no és molt demanar, que no es torni a repetir això de convocar ajudes en forma de curses virtuals per veure qui són els primers a arribar a la meta. Els autònoms també tenen dignitat, memòria i dret a vot.
