Quan era petit i anava a les monges, on ens guardaven i ens ensenyaren a llegir, escriure i les quatre operacions aritmètiques, en sortir al migdia per anar a casa a dinar passava davant d'una casa benestant i a la porta de l'entrada, el senyor Josep, propietari rural, assegut en una senzilla butaca, llegia el diari, mentre tots els homes i part de dones treballaven. Quan acabava anava a fer el vermut. Els propietaris rurals eren set famílies, que vivien de l'explotació del camp, del bosc i dels masovers.
Una casta social antiga i ociosa, immobilista, ancorada en el passat, quasi extingida del paisatge urbà o no tan evident com abans. Residien en unes ostentoses cases pairals que representaven statuts-symbol, una exuberància arquitectònica en el paisatge, prop del mas senyorial unes modestes cases pels masovers, la cort de porcs i les quadres de les vaques, cavalls, mules. Els horts eren treballats per les masoveres perquè el gest d'ajupir-se per agafar els béns de la terra és humiliant i impropi dels rics. Part del cultiu anava a parar a la cuina dels amos, igual que el tros més magre del porc. L'economia del bescanvi era habitual en el tracte.
Aquells homes rics en terres no van saber adaptar-se el desenvolupament industrial, no s'adonaren que la fusta i el carbó havien deixat de cotitzar i van quedar substituïts pels empresaris, els horticultors industrials, els homes de negocis i amos de les immobiliàries; els nou-rics, caracteritzats per una necessitat peremptòria de mostrar-se en públic com a triomfadors i pel seu gust exhibicionista i xaró. Molts d'ells incultes, cínics amb el saber perquè no l'havien necessitat per guanyar calés. S'atribueix a Josep Pla aquesta frase: «Són tan pobres que només tenen diners».
Els propietaris eren els amos dels boscos que envoltaven la vila, que s'enfilaven pels vessants del Montseny, del turó del castell de Montsoriu, o per les carreteres que lliguen Arbúcies amb Sant Hilari, Viladrau, Joanet o Hostalric. Uns eren més rics patrimonialment que altres, la qual cosa no significava que ho fossin en béns líquids, diner efectiu, perquè depenia de l'eficàcia i de la gestió de la propietat, el rendiment de les seves masoveries o de la quantitat de bestiar, bous, vaques o xais que cadascú posseïa.
Alguna d'aquesta gent inactiva vivia en el poble perquè havia abandonat la casa pairal pels seus desavantatges (lluny de l'escola, del comerç, de l'hospital i dels bars on acostumaven a passar la tarda jugant a les cartes). Mai no participaren en cap activitat popular, no es mesclaven, vivien volgudament separats per marcar les distàncies de classe social, passejaven vestits de senyors com gent distingida sense tractar-se amb la gent que trobaven pels camins.
Treballar és de pobres i mentre hi hagi rucs, n'hi haurà que aniran a cavall. Les labors manuals de gran esforç físic com llaurat, tallar arbres, pelar suros, fer carbó, etc. eren impròpies de la seva categoria i les havien de realitzar els jornalers, els escarrassos, els masovers i els criats. La privilegiada categoria dels potentats per raons de naixement que es remunta al feudalisme. Hereditàriament transmetien els béns, la part substancial per l'hereu per evitar la fragmentació; no volien que s'anés trossejant el patrimoni.
Els propietaris entraven al bosc a caçar, a vigilar les fites que assenyalen els límits de la propietat. No diria que eren uns ganduls, alguns treballaven de cap, llegien, viatjaven per negocis o escrivien com en Josep Pla o Llorenç Vilallonga, l'autor de Bearn, en són un bon exemple; altres efectivament eren uns dròpols. Mon oncle Agustí, que sentia una gran hostilitat contra aquesta casta paràsita, que no aportava cap bé a la societat, més d'un cop contava que dinant a casa d'un ric rural aquest va dir que envejava el gos perquè es passava el dia dormint a la llar de foc i no trescava mai.
L'endogàmia com a sistema matrimonial ha estat practicada pels propietaris i es pot comprovar amb els cognoms. Es coneixien entre ells i es convidaven a les festes i reunions; en moments de tensió política es convocaven per defensar col·lectivament els seus interessos, la riquesa de les seves hisendes. Catalunya és o era molt més latifundista del que s'explicava a les escoles. La majoria eren matrimonis convinguts, arreglats per un casamenter. He conegut dos matrimonis entre un hereu i una pubilla aconseguits mitjançant un intermediari.
La funció de l'endogàmia era ampliar el patrimoni, reforçar el poder i protegir-se dels cops d'usurpació o de malmetre els seus béns per part dels revolucionaris. També s'aconseguia eixamplar el cercle d'amistats, ja que la família de l'esposa o del marit es relacionava amb altres propietaris, negociants, marxants de bestiar, o industrials del vi, de la llana, dels adobats de la pell, del carbó o del glaç.
L'estructura familiar era marcada per la tradició, l'hereu seguiria a la casa pairal; el segon, capellà o militar, i el tercer, el més desemparat i indefens, estudiava una carrera. A Catalunya tenim rondalles, contes populars que narren la història dels tres germans i sempre el petit triomfa perquè és el que suscita més simpaties populars. Les grans fortunes catalanes venen no del primogènit, sinó del caganiu.
Aquest estament estàtic sempre ha mantingut bones relacions amb el poder i s'han adaptat aparentment als canvis socials que es produïen en el decurs del temps. En el franquisme recuperaren l'estatus de prestigi, que havia trontollat durant la República partidària de les reformes i que la terra fos per qui la treballa. Alguns propietaris se n'acarnissaran després de la guerra reprimint republicans de forma personal o col·laborant amb la Guàrdia Civil delatant els no afectes al nou règim.
Ànims i que tinguem sort!
