Ara que l'elecció ja ha passat tot i que Donald Trump es comporti com el líder bielorús Lukaixenko que també es nega a acceptar uns resultats desfavorables, cal preguntar-se com és previsible que sigui la relació amb Europa del president electe Joe Biden, perquè no s'ha d'oblidar que fins al 20 de gener l'únic president que hi ha als Estats Units segueix sent Trump, a qui en conseqüència encara li queden setanta dies a la Casa Blanca i són molts dies. De moment acaba d'acomiadar el secretari de Defensa Mark Esper i s'especula sobre si ho ha fet perquè és incompetent i ha ficat la pota, si és per venjança perquè es va negar a treure les tropes al carrer per contenir els disturbis racials o, i aquesta és la hipòtesi més preocupant, perquè està planejant alguna cosa i no vol entrebancs. Aviat ho sabrem.
La imatge d'EUA a Europa s'ha ensorrat durant els anys de Donald Trump i avui només un de cada tres europeus té una bona opinió de país, un percentatge absurdament similar al que pensen de Rússia o la Xina. Com a conseqüència el «poder tou» de Washington està per terra i certament que no millorarà amb el que està passant després de les eleccions. Trump ha destruït la confiança en els Estats Units com a garant últim de la nostra seguretat, com ho va ser en les dues guerres mundials, i això ha tingut la virtut d'animar-nos a seguir el que s'ha anomenat la «Doctrina Sinatra» pel seu èxit My Way («El meu camí») en la recerca d'autonomia estratègica i d'una postura pròpia respecte de la Xina. Per això diu Borrell que Europa ha d'acostumar-se a utilitzar «el llenguatge del poder» i a fer els canvis necessaris que ho facin possible, com és el vot per majoria i no per unanimitat en les qüestions de política exterior.
Amb Biden la UE i els Estats Units semblen disposats a un nou començament il·lusionador perquè la nostra comunitat de valors democràtics ens ha de permetre cooperar en una infinitat d'assumptes de l'agenda internacional com el canvi climàtic, la pandèmia i els Drets Humans, la seguretat, l'OTAN, la relació amb Rússia o amb la Xina, la tornada al pacte nuclear amb l'Iran, Ucraïna, Bielorússia, Orient Mitjà... Aspecte important és que la seva arribada afebleix la posició de Boris Johnson sobre el Brexit.
Però al mateix temps no cal fer-se excessives il·lusions perquè persistiran problemes que compliquen la relació: en primer lloc perquè la prioritat de Biden no serà la política exterior sinó la domèstica i arriba a la presidència canviant l'eslògan d'«America First» pel de «Made in America», en una clara voluntat de suport a les classes mitjanes més afectades per la crisi que ha desencadenat la pandèmia, i per això vol primar les compres de productes americans per valor de 400.000 milions de dòlars més altres 300.000 per fomentar el R + d, i fins a 2,2 bilions per a ajudes a desocupats i negocis en perill de tancament. Aquest proteccionisme afectarà sens dubte les nostres exportacions i els litigis existents sobre l'acer, alumini o cotxes europeus que actualment són objecte de forts aranzels, així com els nostres vins, olis, formatges, etc., també gravats, aquesta vegada amb permís de l'OMC, com a conseqüència de la disputa entre Boeing i EADS (Airbus), i als quals la UE respon aquesta mateixa setmana gravant 4.000 milions de dòlars de productes americans. Tampoc decau l'oposició nord-americana al gasoducte Nordstream II que portarà gas rus a Alemanya ni, per la nostra banda, la pretensió que les grans multinacionals com Amazon i Google paguin impostos en el vell continent. El que si canviarà i sens dubte afectarà aquests contenciosos és l'ambient, perquè hi haurà menys amenaces i més voluntat de trobar terrenys d'entesa. Sense oblidar mai que Biden és més defensor del que anomena «Fair Trade» («comerç just») que del «free trade» («comerç lliure»).
A més Biden intentarà portar-nos al seu terreny en les relacions amb la Xina, per més que ho faci amb maneres més amables que Trump. Les males relacions entre les dues superpotències no milloraran amb Biden perquè els EUA veuen a la Xina una amenaça a la seva hegemonia i al seu domini tecnològic, mentre que la Xina està convençuda que els EUA fan el que poden per frustrar el seu desenvolupament i la seva conversió en superpotència. Biden serà molt ferm en qüestions de Drets Humans, ambicions territorials de Beijing (especialment a Taiwan), i pràctiques irregulars en qüestions comercials com accés a mercats, temes regulatoris, propietat intel·lectual, xarxes 5G, etc. Però al mateix temps buscarà un diàleg a alt nivell que permeti a tots dos països cooperar en assumptes d'interès comú com el clima, la pandèmia o la proliferació nuclear. Veurem si és possible.
Europa ha de defensar els seus interessos. No podem ser equidistants entre els EUA i la Xina perquè no tindria sentit, però tampoc hem de seguir mansament els interessos de Washington perquè no sempre coincideixen amb els nostres. I seguir aquesta línia era més fàcil davant els crits i desmesura de Trump que ho serà davant les formes més amables de Biden.
Europa i els Estats Units ens necessitem mútuament en un món que no comparteix els nostres valors i el centre econòmic es desplaça amb rapidesa cap a l'Estret de Malacca. Per això ens interessa a tots dos revitalitzar la relació transatlàntica i donar suport al multilateralisme entès com un món que funcioni amb normes conegudes i iguals per a tothom. El repte és aconseguir-ho sense renunciar al que som, als nostres interessos i a la nostra naixent autonomia estratègica.
