19 de novembre de 2020
19.11.2020
Diari de Girona

Caramels

19.11.2020 | 00:01
Caramels

l jutge Guevara, que és l'home més elegant d'Espanya, ha deixat caramels a les respectives taules dels advocats defensors dels acusats per l'atemptat islamista de les Rambles. La vigília, els lletrats s'havien queixat de les formes del president del tribunal i havien emès comunicats. La sensacional resposta foren els caramels i tractar-los de bon matí amb la dolcesa que tractem els que tristament pateixen alguna discapacitat.

És el que es mereixen, caramels i moixaines. Advocats com aquesta última pregunta del Dret que és Jaume Alonso Cuevillas, més preocupat de poder pagar les despeses que li generen les seves aventures de torero que per defensar les d'altra banda ruqueries que porta el seu despatx. El jutge Guevara és una intel·ligència privilegiada, que sap el que és i representa, i manté l'ordre i la dignitat de la sala de la manera que més convenient li sembla: i els advocats molestos pel seu to vehement haurien de reflexionar sobre si de la seva incompetència, i la ridiculesa de les seves intervencions, no n'hi ha per posar el crit al cel.

Caramels a les taules dels advocats, caramels a Lledoners i caramels a Waterloo. Caramels a Joan Bonanit i al mosso Donaire. Llaminadures per a la quitxalla que juga a soldadets de paper d'estrassa. L'independentisme mereix caramels. Una taula de negociació, per a què? La declaració d'independència hauria d'haver estat contestada amb una festa de pallassos a Sant Jaume (bé, de fet, va haver-hi un concert de la Companyia Elèctrica Dharma).

Hi ha un paral·lelisme, amb el risc que un sempre corre de fer paral·lelismes amb la condició física de les persones, entre el jutge Guevara, contrafet, i l'independentisme. Malgrat els seus impediments físics, el magistrat sap vestir i caminar i gesticular amb una classe i un estil que immediatament transmet molta més sensació de distinció i d'elegància que de lesió. Per com fa anar el bastó quan camina, qualsevol bella jove podria enamorar-se'n. Per l'alçada a què es corda els pantalons, podria enamorar-me'n jo. No voldria res més ara. És sensacional, és prodigiós.

Si el jutge Guevara sap treure profit de la seva intel·ligència i del seu gust per sobreposar-se als rigors a què la natura l'ha sotmès, els advocats independentistes es queixaven que no tenien un endoll o que no veien prou bé el fiscal, perquè en la disposició de la sala els havia tocat columna. Tot i que el president del tribunal els oferí solucions, continuaren amb llurs absurdes queixes, i reclamaren indefensió, quan el que en realitat haurien d'haver reclamat és una contundent i urgent medicació.

Tot l'esforç del jutge Guevara per sobreposar-se a la dificultat és el detriment de l'independentisme per posar-se sempre en les situacions més ridícules. Caramels. Joguines. És una resposta brillant, i tractar-vos com els nens, indicant-vos com heu de fer les preguntes perquè puguin ser declarades pertinents, que és el que el magistrat es dedicà a fer l'endemà de les queixes. Exigiu un Estat però el que realment voleu és un xumet i una mare que us faci el ralet-ralet. Per què no ho dieu? Acabaríem abans.

La deplorable imatge que dona qualsevol forma de catalanisme, o de reclamació relacionada amb aquest submon, vaticina no només el final d'un projecte polític (si és que l'independentisme va arribar mai a ser això), sinó la fi d'un món, d'un depriment sistema d'excuses, premises falses, mèrits indemostrats i molta, molta corrupció, que han desfigurat tant qualsevol idea política de Catalunya que haurem de començar de nou, perquè el que hi ha ara només se soluciona en l'enderroc. Caramels i d'altres cures pal·liatives, mentre reunim el valor per acceptar el total fracàs, i ja després la demolició.

Esquerra ha acceptat una presidència molt més limitada que la pròpia d'un president en funcions, i la més ferotge oposició que ara té el president Aragonès és la de Junts per Catalunya, que d'ençà que Convergència va trencar amb Unió s'ha anat arraconant en la més grotesca marginalitat. Aquesta és la suposada majoria de 80% amb què dèiem que la independència era una qüestió de democràcia. Quina majoria? Quina articulació política? Quina democràcia? Caramels i un jutge que t'ensenyi a preguntar.

L'independentisme no ho tenia fàcil per guanyar, però no ho tenia tan difícil com el jutge Guevara per acabar sent l'home amb poder més elegant d'Espanya (cal dir que el poder és una considerable forma d'elegància). L'independentisme ho tenia complicat, però era fins i tot més fàcil aconseguir la independència que l'estrepitosa calamitat que s'ha causat i i li ha causat a Catalunya amb el seu insòlit seguit d'incapacitats. Si Catalunya no és independent és perquè els catalans no ho volen. Això, per descomptat, tal com si el general Franco va aguantar 40 anys al poder fou perquè foren molts més els seus partidaris que els seus detractors, també –per no dir sobretot– a Catalunya. Però dit això, allà on som té molt més a veure amb el fracàs de l'independentisme que amb l'habilitat o la duresa amb què Espanya ha defensat la seva unitat.

Puigdemont a Waterloo parlant de repressió és com Cuevillas ploriquejant per un endoll. Caramels per als nens. I si algú vol ser un aventurer o un torero, que en pagui el preu.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook