Cartes

Lola Arpa Vilallonga Peratallada

n En aquesta tardor especialment fresca -tal com eren les tardors d'anys enrere fins l'arribada del canvi climàtic- els arbres ens han tornat a delectar amb un cromatisme espectacular. És un plaer poder passejar, gaudint dels seus colors, trepitjant les catifes que deixen les fulles en caure i sentir aquella olor suau que desprenen.

Tot i així, si caminem per molts pobles es fa evident la gran quantitat d'espais, amples voreres, aparcaments, que encara es troben ofegats per l'asfalt, espais dedicats només als automòbils, sense un bri de verd que recordi als ciutadans que també formem part de la natura. En aquests llocs es fa palesa la poca estima dels ajuntaments a plantar arbres, i en molts pobles, allà on n'hi hagi, abans que perdin les fulles ja han estat sotmesos a podes dràstiques amb els bufadors immediats d'un soroll insuportable que s'emporten les fulles...

No volem que aquesta sigui la trista tardor dels nostres pobles, volem sentir-la de tots els racons sense tenir la necessitat de pujar a la muntanya.

Por a morir i por a viure

Jesús Domingo Martínez girona

Una posició frívola davant la mort, estem en novembre, recorda aquella deliciosa escena de Ratatouille, quan el farsant xef Linguini retreu al crític Anton Ego que no li pot agradar el menjar perquè està molt flac, a la qual cosa l'ampul·lós crític respon: «No m'agrada el menjar, l'adoro, i si no l'adoro no me l'empasso». Viure frívolament és com menjar qualsevol cosa, i el que menja qualsevol cosa és perquè no aprecia el valor del menjar. Viure frívolament és una forma de menysprear la vida.

D'altres, podrien portar el plantejament d'Anton Ego a un altre extrem: renunciar a menjar per sempre. Això és el suïcidi. Novament apareix la por a la vida. Es rebutja la vida pel que té de mort contínua. Es prefereix morir de cop.

Per aquestes raons, en aquests moments d'incertesa, molts es replantegen el valor de les seves vides i es veuen constrets a prendre decisions importants. Davant l'amenaça de la mort, el valor de la vida recupera el seu protagonisme. Ni la fugida, ni la frivolitat, ni el suïcidi són opcions satisfactòries per al desig de viure en plenitud. Què fer llavors si la meva vida no em satisfà?

Llavors ens interpel·len aquelles paraules misterioses de Crist: «Jo soc el camí i la veritat i la vida» (Jon 14, 6).

No hi ha diners?

Pol Amat GIRONA

Després del lamentable i denigrant espectacle dels autònoms fent baixar a l'arena la gent com si fossin bèsties competint i barallant-se entre elles, el Govern ens anuncia que destina 100 milions, 5 vegades més, a apujar el sou dels funcionaris. Si ja no tenien prou privilegis, feina segura, un índex de baixes que multiplica el de l'autònom, cap objectiu de productivitat i un llarg etcètera, ara surten amb això.

A més a més, els suplements al personal sanitari, que podrien ser merescuts, però ara no és el moment, augment de sou als polítics, tot tipus de complements, privilegis d'expresidents que s'hauria d'acotar a un sol com a molt i limitat, infinitat de partides a tot tipus d'entitats i un llarg etcètera.

No és que Espanya ho faci millor, que multiplica i més la malversació de diners començant per la Casa Reial, Parlament, Senat, fons reservats, funcionariat, organismes, exèrcit, ambaixades... i una inacabable llista de diners llençats a la brossa.

Si la consellera de Salut ja no sabia res de salut, ara demostra no saber res d'economia ni de societat, marcant perfil per orgull, mentint als sectors i rient-se a la cara de la gent. Ella i tots els que secunden les seves estrambòtiques teories haurien d'assumir responsabilitats ja i rescabalar els afectats.

Els sectors s'han plantejat desobeir, tots junts?