La situació d'excepcionalitat que vivim i la pressió dels afectats que són molts a les administracions perquè hi responguin és tan alta que de vegades pot portar a prendre decisions precipitades, poc preparades i menys explicades.
Aquest sembla que ha estat el cas dels ajuts als autònoms de la Generalitat, que segurament ha pecat de dos defectes: primer, el del mecanisme d'accés, que volent superar burocràcies ha proposat una via aleatòria als pocs autònoms que hi han pogut accedir; el segon defecte és la mala qualitat tècnica del suport informàtic.
Alguns demanen la dimissió dels dos consellers afectats. I és legítim. Però tres mesos abans de les eleccions convé tanta moguda? A més no crec que qui ha elaborat el model de demanda i controli el suport tècnic sigui cap dels consellers. I molts cops pot ser que la ineptitud provingui del sottogoverno de càrrecs tècnics d'alts funcionaris. A aquests, en tenir les places blindades i el suport corporatiu del sindicats, no se'ls pot tocar el pèl?
Dit això, el problema de fons que ens assenyala aquest incident és que tenim un govern autonòmic amb poc pressupost i poques competències per intervenir, i que en comptes de començar a explicar cadascuna de les seves propostes emmarcant-les en els condicionants de l'Estat, treu massa pit volent aparentar que té tots els recursos i capacitat per fer el que cal. Perquè, diguem-ho clar: quin és el principal ajut que es podria fer als autònoms en atur o amb baixa activitat? Deslliurar-los de l'impost d'autònoms, dels més alts d'Europa, mentre duri la seva situació d'emergència. D'altra banda, qui té els recursos de les prestacions per a aturats i els EROs? L'Estat. Llavors el Govern de la Generalitat, per repartir uns miserables milions, els únics dels quals disposa, s'equivoca en com fer-ho i es posa al mig de la diana, quan el principal responsable és l'Estat.
Cal donar un cop de timó o hi prendrem mal. Queden dos mesos de navegar amb el temporal de la covid on les conselleries de la Generalitat siguin del color que siguin -fins i tot el Gobierno més progressista de la història d'un Estat en fallida- no poden fer el paper de milhomes, sense recursos suficients i de vegades sense competències. Humilitat i transparència, sempre. I en el cas de Catalunya, explicar en tot moment els condicionants que ens imposa l'estat centralista i ser clars en què allò que es proposa fer, sempre serà insuficient i limitat per les dependències estructurals. I això no eximeix que el poc o molt que es pugui fer, no es faci bé.
Caldria sortir del dilema entre la urgència i la proposta d'independència i denunciar en el mentrestant allò que clama al cel.
Un capitalisme del BOE amb un Estat que perdona impostos a les multinacionals, regala diners als bancs i als oligopolis com en el cas Castor, augmenta els pressuposts d'una monarquia corrupta de la qual cada setmana salta un escàndol -el darrer, el nou compte a Suïssa- i incrementa els diners destinats a l'exèrcit i el seu armament. Un estat al servei del capitalisme oligàrquic, que regala diners a la banca, subvenciona fiascos com el Castor, premia les empreses de serveis de l'IBEX, tolera la morositat de les grans empreses en detriment dels proveïdors, situa la càrrega impositiva sobre el petit empresari i l'autònom. Un estat que actua com si els països que parlen català fossin una plantació colonial, amb dèficits fiscals desbocats, en el cas de Catalunya per sobre dels 16.000 milions d'euros. Un estat que només reforça amb inversions i concentració de poder Madrid; on Catalunya sempre rep molt per sota del percentatge de població i encara més de la seva contribució al PIB. Un estat que condemna a retards eterns del corredor mediterrani, de trams d'autovia i carreteres nacionals pendents de realitzar des de fa 40 anys. La inversió a Catalunya es mou entre els 86 ?/119 ? per capita, mentre Madrid ho fa entre 144 i 226 ? per habitant.
L'aeroport de Barcelona aporta el 55% del benefici d'Aena i només rep el 7% de la inversió de l'ens. El port de Barcelona aportarà el 19% del total d'ingressos dels ports i en rebrà només el 0,68%. Rodalies ha rebut una inversió similar a la de Cadis, amb 40 vegades més de viatgers i només un terç del que s'ha invertit a Madrid.
Els convenis laborals i les pensions homogènies a tot l'Estat perjudiquen els treballadors i pensionistes catalans perquè aquí hi ha un cost de la vida molt superior a la mitjana estatal, i que respecte a alguns territoris pot significar diferències del 30%.
Pel que dèiem en començar, qualsevol mesura política presa des de la Generalitat o des de qualsevol ajuntament hauria d'anar sempre acompanyada de l'explicació sobre les limitacions i condicionants que ens imposa un estat extractiu i ineficient. I adreçar-se amb transparència a una ciutadania adulta que ho pot comprendre.
