Pere Aragonès hauria pogut voler ser president de la Generalitat en substitució de Quim Torra. El seu partit hauria pogut voler que ell exercís el càrrec amb tots els honors i plantar cara al seu soci/enèmic. Junts per Catalunya hauria pogut voler que el vicepresident fos el líder que tot govern necessita, i més en un temps de crisi com el que ens ha tocat viure. Res de tot això ha passat i encara que tots els condicionals s'haguessin fet realitat, Pere Aragonès no seria president de la Generalitat. Tindria el títol, però poca cosa més. El que ha passat aquesta setmana amb el cas de les filtracions és la prova que no està preparat. Ni ell; ni la consellera de Salut, Alba Vergés; ni el de Treball i Afers Socials, Chakir El Homrani. Ni Esquerra està preparada. A l'altre costat del Govern tampoc es veu cap llum. JxCat no sembla tenir rumb ni ningú que el vulgui o pugui dirigir. Meritxell Budó ha entrat en una cursa amb Aragonès per discernir qui surt més i millor a la foto. Els dos dirigents i els dos partits s'han oblidat dels ciutadans i s'han centrat només en els electors. El més significatiu de tot plegat és que amb la gran quantitat de càrrecs de confiança, assessors i directors de comunicació que tenen, cap els hagi sabut fer veure que el cas de les filtracions els esclataria en plena cara com un bumerang. Això, o els paguen per no fer-los cap cas, que no sé que és pitjor.
