Fa 10 anys que ETA va deixar de matar. Des d'aquí un record a qui ho va fer possible, Lluch, Tomás y Valiente, Eguiguren, Pèrez Rubalcaba, Otegui, etc. Com en els casos del Sinn Féin irlandès o la guerrilla colombiana, etc. la democràcia va derrotar la lluita armada. El procés, després d'una negociació, va portar a crear partits polítics que participen en el joc democràtic. En tots els casos hom voldria que no solament es passés pàgina, sinó que es condemnessin les morts, sempre difícils de pair, i s'ajudés a la reconciliació de la societat. No és fàcil però, al final, la democràcia ha estat forta i ha acceptat el partit polític que ha creat l'antic grup armat. Aquí hi ha partits que no accepten Bildu, que avui és un partit democràtic més que juga amb les regles democràtiques (per què sinó voldria negociar els pressupostos o governar a Euzkadi?). És obvi que ens agradaria que ajudessin més a la reconciliació però també ens agradaria que el PP o Ciutadans (deixo de banda Vox) fossin proactius en el cas dels assassinats pel franquisme, els que avui encara estan sense identificar a les cunetes. Sempre s'hi han mostrat reticents i no per això els hi neguem la seva participació al joc democràtic. Es pot discutir si el Govern fa bé o no de negociar amb Bildu però mai es pot dir que no es pot fer per motius extra-pressupostaris, la democràcia els va acceptar amb totes les conseqüències. I, diguin el que diguin ara, tots els partits han pactat en un moment o altre amb Bildu.

En el debat dels pressupostos hem sentit declaracions contundents però poc fonamentades. ERC declarava la seva incompatibilitat amb Ciutadans perquè són de dretes mentre segueixen governant (o millor no governant) amb JxCat que són la dreta catalana. També diuen que volen pactar a Madrid quan a Catalunya han expulsat del Govern els que s'han quedat al PDeCAT, que són els que es mostren partidaris de pactar. Per altre costat, Ciutadans (i ja no diguem el PP) diu que són incompatibles amb ERC i Bildu perquè volen trencar Espanya mentre mantenen pactes amb Vox que voldria eliminar l'estat de les autonomies. UP diu que incorporant ERC i Bildu i foragitant Ciutadans els pressupostos seran més d'esquerres però no en dona proves. Es parla molt però dels pressupostos, que és del que es tracta, n'hem sentit parlar poc. Durant anys el partit de torn PP o PSOE negociava amb els partits de govern de les CA (sobretot amb CiU i el PNB) i així aconseguia aprovar els pressupostos. Ara hi ha més partits i a Catalunya i Euzkadi hi ha alternatives al PNB i als exconvergents i és més complicat.

Sánchez va guanyar una primera batalla en aconseguir una part important dels fons europeus, fet que li permet presentar uns pressupostos expansius. L'objectiu d'aquest pressupost hauria de ser intentar fer front a la crisi provocada per la pandèmia sense deixar ningú enrere i aprofitar la injecció dels fons europeus per modernitzar el país en temes com la digitalització, el model energètic o la sostenibilitat del sistema en línia amb el programa «Next Generation» de la UE, un repte enorme. La covid deixa un panorama en què molta gent se sent desprotegida. La transformació tecnològica també apunta al fet que les certeses que una bona part de la societat tenia s'estan esvaint, molts llocs de treball desapareixeran i encara que se'n crearan de nous (no està clar que disminueixin però si que seran canviants), aquests canvis porten incerteses. És el que es veu en la reacció dels blancs americans de les zones industrials, per exemple, en l'automoció. Les persones perden els seus llocs de treball i sobretot la seguretat. Els pressupostos en el seu aspecte social, han d'ajudar a superar, pal·liar, la crisi com fan els ERTOs, el Mínim vital, els ajuts a autònoms i empreses, etc. però també han d'intentar resoldre els problemes d'aquestes persones que viuen en la incertesa i se senten desprotegides. Es tracta d'un tema complicat en temps de crisi sanitària i econòmica i canvis com a conseqüència de les noves tecnologies i la lluita contra el canvi climàtic. López Burniol ha dit de moltes maneres i parlant de temes diferents que és l'hora dels moderats. Hi estic d'acord i espero interpretar-lo correctament si dic que a Espanya això vol dir que els partits que són centrals en la democràcia, els moderats (PP, Ciutadans, socialistes i els partits de govern en CA) haurien de ser capaços de fer pinya i pactar els pressupostos. I si s'aconsegueix que d'altres s'hi afegeixin millor que millor. Tal com estan les coses i essent realistes, potser no és possible un pacte global però sí pactes en temes concrets com pugui ser com aprofitar els fons europeus per posar en marxa el pla de reconstrucció. Com he dit en altres ocasions, si els sindicats i la patronal són capaços de pactar i ara estan disposats a treballar conjuntament amb el Govern en el pla de reconstrucció, perquè no els partits polítics? Els pressupostos que es començaran a discutir serien un bon moment per uns acords necessaris. Requereix voluntat de servei i deixar de banda declaracions grandiloqüents i ideològiques. La ciutadania ho demana i veuria bé un esforç de consens en moments durs com els actuals i la democràcia en sortiria reforçada.

La discussió hauria de limitar-se als pressupostos, sense vetos apriorístics i debats aliens. Amb voluntat de servei, els acords en molts temes són possibles. Els acords sempre requereixen paciència, delimitar temes d'acord i no acord. Per exemple, potser estaria bé començar debatent les recomanacions de l'FMI o els acords i documents de sindicats i patronal per intentar trobar punts d'acord. És en aquest terreny on s'hauria de discutir si els acords amb un o altre grup tenen sentit i si són globals o parcials.