21 de novembre de 2020
21.11.2020
Diari de Girona

La relliscada

21.11.2020 | 00:39
La relliscada

Bé està el que bé acaba, però no sempre. De vegades acaba bé una cosa que està molt malament, i aquest parèntesi ens porta a pensar que hi ha justícia i no una aparença de justícia. O una justícia que s'escorre de tant rentar-se les mans. S'informa sobre l'amenaça de desnonament de Julio Díaz, de 84 anys d'edat, que pateix demència i un càncer en fase terminal. Viu en una planta baixa que li va llegar la seva mare. Ha perdut l'únic espai físic on algú en el seu estat pot sentir-se segur per una concatenació de desgràcies que resumeixen els pitjors valors i comportaments del proïsme. Va avalar amb l'habitatge un préstec de totes totes abusiu (59.000 euros que es van convertir en 83.000 a retornar) d'algú que va agafar els diners i li va deixar el marró. Va signar amb les seves facultats minvades i ningú es va preocupar de prendre per ell les degudes precaucions, les que a més estableix la llei. Per pagar a l'usurer li van subhastar la casa i li van deixar la resta de diners perquè es busqui un nou recer, una residència que en plena pandèmia letal podria ser la seva última morada. Però ell vol passejar a l'alba entre els tarongers del seu pati, que en aquesta època van carregats. El seu desallotjament es va paralitzar gràcies als activistes de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca i a una querella presentada pel seu advocat quan el manyà era a la porta. Em pregunto quina mena de societat considera irremeiable el que li ha passat a Julio. Tots els passos del dret han portat al seu llançament inevitable, cap ha protegit els seus interessos de membre desvalgut d'una comunitat. Una paraula brutal, llançament, per referir-se a persones tretes per la força de casa i tirades a la cuneta perquè altres facin negoci de la ignorància aliena.

Per als més pobres s'ha acabat el coronavirus. Les pròrrogues, les moratòries, els auxilis i els respirs. Els BOEs i els capots. Durant l'estat d'alarma es va prohibir executar desnonaments, i fins al gener els afectats poden demanar una suspensió. No ha de ser fàcil aconseguir-la d'acord amb el rosari de drames que seguim coneixent, la majoria instats per societats sense cara ni ulls que reprenen la seva activitat amb renovada empenta, sense importar-los el desastre social en curs. Com si no s'acostés un hivern terrible, com si l'interès general tingués alguna cosa a veure amb el cobrament d'interessos exagerats. Em pregunto a qui cal votar perquè deixin de passar coses com una família amb tres nens, un amb discapacitat, salvada per la campana d'anar-se'n al carrer per la intervenció dels activistes de Stop Desnonaments. O una dona gran a Madrid que perd el pis on ha habitat 45 anys, i en el qual havia acollit les seves netes i filla, a qui va avalar el crèdit (de nou amb lucre usurer) per muntar un restaurant de què va haver de sortir fugint per patir violència masclista, i que després va tancar el seu maltractador. O tres famílies expulsades d'un edifici que ha de seguir la norma implacable de la gentrificació del nucli antic. Execucions, en diuen. Una altra paraula brutal amb la qual descriure un procediment per deixar persones sense un sostre que algú que té la llei a la mà avala com si fos el correcte en aquest moment, en aquest país.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook