22 de novembre de 2020
22.11.2020
Diari de Girona

Antigues teràpies casolanes

21.11.2020 | 23:56
Antigues teràpies casolanes

Actualment l'atenció al nostre estat de salut ha evolucionat d'una manera extraordinària. Uns anys enrere no existien moltes de les facilitats que tenim ara per atendre el manteniment del nostre estat sanitari. Hi havia gent que no havien anat mai al metge. I en alguns casos només s'hi anava en circumstàncies molt compromeses, fins al punt d'esperar quan ja no hi havia res a fer. Tanmateix, existien persones molt aprensives que per qualsevol motiu acudien al facultatiu, fins i tot abusant de la seva disponibilitat, com si fossin els únics malalts que necessitaven atenció. Però moltes malalties, o episodis que semblaven ser-ho, es curaven seguint pràctiques terapèutiques casolanes.

Una de les primeres malures que podia patir la mainada era la gelosia quan, després d'un temps de ser el fill únic o el rei de la casa, naixia un germà que ell creia que li disputaria l'amor maternal. A vegades hi podia haver una part de culpa d'algun familiar que li pronunciava la fatal sentència «ja has caigut de l'escambell». I aquell nen o nena començava a manifestar situacions problemàtiques que es consideraven una real malaltia. I els pares, angoixats, començaven a buscar solucions. Una pràctica molt freqüent era la de portar-lo a passeig vora el riu i entretenir-lo tirant pedres a l'aigua. Una altra era beure en dejú suc de ceba amb unes gotes d'aiguardent. Un beuratge horrible, que qui el begué se'n recorda de per vida.

Una altra preocupació paterna, o millor materna, ja que els pares ja tenien altres problemes, era el funcionament digestiu. Si la criatura era desganada se li feia beure oli de fetge de bacallà. Si el ventre no funcionava regularment, com que encara no es coneixien els supositoris, se li introduïa una branca de julivert. Si es tractava d'un restrenyiment més sever, era qüestió de beure oli de ricí. Era una cura molt eficaç, però que es prenia molt a desgrat pel gust repugnant que oferia. Perquè fos acceptada es buscaven variades solucions. Que s'ho prenguessin tapant-se el nas. Presentar el medicament en un vas que cridés l'atenció del nen o nena; la qual cosa podia tenir un resultat invers, i era que la criatura, a més de sentir repugnància pel medicament, també sentís odi pel seu envàs, per luxós que fos. Si l'alteració del funcionament fisiològic fos alterada per excés, es recomanava el xarop de poncem. I com que aquest era més un llamí que un medicament, se solia acceptar i fins i tot demanant repetir.

Per ajudar les digestions es feia ús i abús de la magnèsia efervescent. Era un remei que es prenia molt a gust. El fet que «bullís» feia una gran il·lusió a les criatures, fins al punt de simular problemes digestius per tal de poder prendre aquesta simpàtica beguda. Moltes persones feien un gran ús del bicarbonat per tal de facilitar la digestió després dels àpats, especialment si s'havia gaudit d'un repàs extraordinari. Hi havia qui sistemàticament es prenia una Digestina, després de cada àpat. Pastilles que fa uns anys deixaren de fabricar-se.

Una de les alteracions més freqüents eren els constipats. Com que les cases solien ser molt fredes, el millor era, en aquests casos, fer llit, tapats amb dues o tres mantes, i escalfant prèviament els llençols amb el braser. Allitament que podia consistir a anar al llit ben aviat i fer una llarga matinada, o a quedar-s'hi tot el dia fins que la malura hagués passat. Si el refredat anava acompanyat de tos i es temia que hagués afectat el pit o per evitar que l'afectés, es recorria a les untures. Un temps, en aquests casos es feu molt ús tòpic del Vics Vaporup, amb bones friccions a la pitrera. També es recomanava els vapors d'aigua bullint amb unes fulles d'eucaliptus. Pel que deien estovar el pit s'usava una beguda preparada amb sucre candi i arrels de malví. També hi havia persones que es curaven el refredat amb sistemes ben originals. Vaig conèixer un veí d'on és ara la plaça de Catalunya que, quan se sentia refredat, baixava a la llera de l'Onyar fins a les proximitats del pont de Pedra (que era on el nivell de l'aigua era suficient), es feia pujar els camals dels pantalons fins a mitja cuixa i es feia un bon bany.

Contra les angines, el més pràctic era fer gàrgares, amb aigua tèbia, amb unes gotes de llimona i una cullerada de bicarbonat.

A una nena afectada d'angines, a qui havien condemnat a dejuni, li aplicaren al coll una torrada ben calenta. El que ella desitjava era menjar-se la torrada, ja que la gana la turmentava.

Contra el mareig o un malestar inconcret es prenia aigua del Carme o també aiguanaf. Unes gotes en un terrós de sucre no feien cap mal; però si se n'abusava podia fer l'efecte del conyac. Conyac que també se'n posava una cullerada en un bol de llet per atacar el refredat.

Per atacar dolors que se suposaven reumàtics s'acudia als pegats. Molt usats eren els anomenats pegats de Sor Virgínia. De moment feien el seu esperat efecte; però quan s'havien de retirar, si en l'espai afectat hi havia pèls, el dolor era superior al que el pegat havia eliminat.

Recordo que fa molts anys periòdicament passava per les cases una dona d'edat avançada, que portava un cistell proveït d'una gran varietat d'herbes remeieres que oferia als seus habituals clients, a un preu molt mòdic.

La farigola i la menta eren d'ús molt comú. I tant podien servir per fer una sopa lleugera i gairebé medicinal com per atacar les més variades afeccions. Amb una infusió de farigola es combatia el mal de queixal. Però també s'usava per netejar petites ferides, tan freqüents en cames i genolls de la mainada. Si el cas era més agressiu s'acudia a la tintura de iodo, medicament que encara ara té vigència, amb nom més científic. Una infusió de camamilla tant podia solucionar una difícil digestió com curar una afecció ocular.

Del temps a què em refereixo, que eren els anys vint del segle passat, era metge de capçalera de moltes famílies gironines el doctor Josep Pascual i Prats, conegut com el Dr. Pascual vell, per distingir-lo del Dr. Pompeio Pascual, jove pediatre que acabava d'obrir el seu consultori a Girona. El Dr. Pascual vell donava poca feina a les farmàcies. Era molt poc partidari de receptar els específics que aleshores començaven a aparèixer en el mercat. Si li portaven un nadó que no es feia i que sempre plorava, en lloc de buscar altres causes, afirmava que el que tenia era gana, i que això es curaria deixant la dida i proporcionar-li un bon biberó. Si un vailet patia de gelosia, la solució era que el portessin a col·legi. I les infusions i la tintura de iodo, les receptava més que no pas medicaments més severs, llevat que es tractés de casos que realment ho requerissin.

Hi havia dones que s'atrevien a donar consells que eren veritables insults a la més elemental higiene, com el de no rentar gaire els nadons, ja que els orins enfortien el cos. O en cas de patir angines, envoltar el coll amb una mitja acabada d'usar, i no havent-la rentat.

Aquella teràpia casolana podia fer algun efecte; però la realitat és que els avenços en la medicina i en la cirurgia, com també la millor higiene, han proporcionat una major qualitat de vida i una més llarga permanència en aquest nostre món.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook