Cartes

M. Lluïsa Ferrer i Martínez girona

Volem adreçar unes paraules d'agraïment a totes les persones que, d'una manera o altra, ens heu fet arribar les mostres de condolència. Ens sap molt greu que, degut a les circumstàncies actuals de pandèmia, no us heu pogut acomiadar d'ell com voldríeu.

A les seves amistats i a tot el poble de l'Escala, donar-vos novament les gràcies per la gran quantitat de missatges i afecte que ens heu fet arribar des del vostre cor. Ens hem sentit molt acompanyats.

No dubteu que, allà on sigui, en Miquel us ho agraeix.

Moltes gràcies.

Agraïments al personal de l'hospital Trueta

REGINA CLUSA F. Girona

Soc una dona de 86 anys, que ha estat ingressada a l'hospital Trueta lluitant contra el coronavirus, ja superat. Ho ha fet possible un equip extraordinari que sense la seva entrega i la seva cura no m'hagués sigut possible superar-ho. Veure el seu esforç em causa una emoció i gratitud que no puc descriure. Amb les mesures de seguretat extremes que han de suportar, totes i tots amb el nom a les mascaretes per no semblar extraterrestres. Passat el perill (crec) em canvien d'habitació i tinc una companya, quina alegria (gràcies, Neus).

A les persones que per la raó que sigui, creuen que no va amb ells, han de saber que aquest virus ataca i mata. Demano respecte per aquest meravellós equip de l'hospital Trueta, que es juguen la vida també per qui no hi creu, i que de manera desinteressada ens protegeixen.

Prou d'inseguretat tolerada

Daniel Vivern Lladó girona

Polèmica per un vídeo en què la Policia Local de Lloret de Mar deté un noi que «presumptament acabava de cometre un furt» en un supermercat. En llenguatge políticament incorrecte, és a dir, normal: «deté un lladre». Resulta que s'ha d'investigar si els agents van actuar correctament. Vist el vídeo, van actuar amb massa contemplacions, encara. La ciutadania estem molt tips que la policia no pugui fer bé la seva feina. Cal exigir al Govern que canviï les lleis d'una vegada: molt més dures i sense escletxes a les quals els advocats penalistes (que se les saben totes, com els delinqüents, perquè d'això viuen uns i altres) puguin agafar-se per deixar anar multireincidents. I que els jutges tampoc no puguin al·legar que la llei és massa complexa i admet interpretacions. Una llei no hauria de ser com una partitura, sinó un text ben clar, collons!

I, en el tema ocupes, diu la premsa: «La Generalitat té 52 pisos de la seva propietat ocupats il·legalment a Girona». Doncs pitjor ho tenen els particulars que han de dormir al cotxe per haver-se trobat l'habitatge ocupat. Excepte en règims totalitaris, no s'havia vist mai que aquest dret universal estigués en perill per culpa d'unes lleis estúpides i unes interpretacions judicials arbitràries, amb les quals els ocupes i les màfies que hi ha al darrere fan el que volen. Ni en les societats tribals s'entendria una cosa així. Si això és una democràcia, millor anar a viure a una tribu de l'Amazones.

De qui n'hem d'aprendre, i qui té la raó?

JOAN JANOHER I SADURNI FORALLAC

Unes preguntes prou evidents, davant la polèmica de la COVID-19: tothom es creu tenir la potestat de decidir, però la insolvència del problema es ve manifestant de forma i manera d'una total incomprensió. Cap sector industrial accepta les limitacions imposades, en els diferents apartats. Sembla que governa una discriminació en els afers més puntuals, on una majoria de negocis veuen mermades les seves opcions i restringides les possibilitats escaients dels mateixos. Greu problema aquest, si volem tenir cura dels sectors més sacrificats, i en perill que tirin la tovallola.

Quan una situació es fa irresistible hauria d'entrar el raonament més imminent, quant a les garanties. Vull anomenar-ne unes quantes, atès que són vitals per a l'existència social i empresarial. L'hostaleria ha donat l'exemple de saber respectar els corresponents aforaments. La cultura, dintre el seu ventall tan ampli d'imposicions, no mereix el tractament aplicat, també sabent l'aforament i controls sanitari que precisen. L'altra qüestió poc encertada és tot el referent a l'esport, en què a les entitats i clubs federats se'ls ha obligat a suspendre les seves activitats. No creuen que n'hem d'aprendre i analitzar les raons?

Els nostres boscos

Lídia Angelats Jordà Ripoll

Sempre havíem anat a buscar bolets al bosc, a la muntanya. A l'Avellaneda, per exemple, amb el bosc molt més clar que ara, en camins, margeres, fonts, al costat de pins, arbres... Al paratge de l'Avellaneda, una mica més enllà, hi ha Fontanals. És una surgència d'aigua que la fan passar per un canalet de terra. Allà hi esmorzàvem. Deia el pare: «Esmorzarem a Fontanals!» I ara em pregunto: «Hi havia hagut una casa de pagès?» No ho sé. Encara que la muntanya s'ha convertit en una selva, hi han fet una font pròpiament dita i amb un tancat perquè les vaques que hi pasturen no entrin en aquell petit clos.

Fontanals és un exemple de molts llocs, racons del bosc on la gent dels pobles, com ara Ripoll, anaven amb llibertat i contents com unes pasqües. Sí, buscàvem o caçàvem bolets. A casa en dèiem «buscar bolets». Què et sembla, si en buscàvem! I amb unes paneres plenes! Si no en trobàvem gaires el pare hi posava pinyes al cul, a sobre hi posàvem bolets i a sobre de tot, boixos. Fèiem veure que n'havíem collit molts i omplert tot el cistell!

Aleshores, mai vam pensar que algú ens pogués renyar per collir bolets a la naturalesa. Coneixíem camins i caminets, sabíem les cases de pagès que trobaríem. Això sí, si no coneixíem els pagesos de les cases, hi passàvem una mica apartats. Intentàvem ser discrets, no molestar. I així acabava la cosa. Els pagesos sabien que el bosc estava ple de boletaires i mai s'haguessin atrevit, per regla general, a dir res a ningú o a parar-li els peus.

És que la muntanya, el bosc, era la naturalesa, i la naturalesa és la manifestació més gran de llibertat. No posem tanques al bosc!

Tots hem de saber fins on podem arribar i, de fet, ho sabem. Ara veig passar boletaires i queda el bosc molt net. Això sí que és bonic. No tornem enrere, al món feudal!