En els seus pitjors moments, i li va tocar bregar amb la major crisi d'Espanya abans del coronavirus, Rubalcaba va mantenir intacte el seu carisma. Així es va reconèixer unànimement a l'urna tristament fúnebre, després de la seva patacada a les urnes electorals. L'home de Zapatero a Interior no desbordava simpatia ni aspirava a agradar, però la seva empremta pesa inesborrable. Es troba a les antípodes de Grande Marlaska, un ministre de la policia de clixé, afectat d'un notable complex de superioritat i que gaudeix acusant preventivament tots els seus conciutadans.
Amb el seu aire sever i pedagògic, Rubalcaba va eixugar radicalment les xifres de morts a la carretera, a més de proscriure el sacrosant tabac sense generar cap hostilitat addicional. Marlaska persegueix la provocació. No pretén obtenir major seguretat, sinó generar una atmosfera asfixiant, amenaçar cada contribuent amb el pes de la llei si redacta un tuit inexacte o es distreu al volant. Reivindica amb to comminatori la vigent llei mordassa de Rajoy perquè no es dirigeix als ciutadans com a presumptes innocents, sinó com evidents culpables als quals pensa sancionar, humiliar i desvalisar.
És massa senzill etiquetar Marlaska com un magistrat ultraconservador a regna solta, que descobreix inesperats aliats repressors a la ultraesquerra de Podem. Tampoc reflecteix una deformació judicial, perquè Margarita Robles ha estat exquisida en la defensa de la crítica al Govern. El ministre ni tan sols es molesta a enunciar els beneficis que reportarà la seva carnisseria dels drets ciutadans. Hi ha tanta frustració i tan poca política en les seves paraules que s'erigeix en exemple que un percentatge ressenyable de la jerarquia no sap manar i mai va haver gaudit de l'oportunitat de comprovar-ho. En resum, Marlaska no és Rubalcaba. Gairebé ningú podria ser-ho, d'altra banda.
