El desconcert i el desconeixement de tot el que està succeint a la nostra societat està fent caure creences i mites, assumits com a veritats inexpugnables o inqüestionables, com ara el creixement econòmic permanent, la seguretat, el consumisme irracional i l'individualisme exacerbat, o l'existència de líders indiscutibles. Les circumstàncies ens han posat davant d'un mirall en què veiem reflectida la nostra debilitat, la provisionalitat de les coses, la nuesa i desprotecció davant del perill, la necessitat de valorar les petites coses i la interdependència de tots plegats, fent més necessària la solidaritat i la compassió, com a elements fonamentals de la nostra condició humana.

La manca de resposta unànime per part de les organitzacions sociopolítiques i dels dirigents polítics dels diversos nivells administratius per afrontar la greu problemàtica que malmet l'economia i la salut, fomenten el descrèdit, el desànim i la desafecció de la ciutadania respecte al sistema polític de què estem dotats.

I en moments com els que vivim, i patim, es posa de relleu el valor dels treballs humils d'aquelles persones que, amb el seu esforç i responsabilitat, fan que la ciutat funcioni, que els serveis essencials es prestin, que ens arribin els queviures i les medicines, que es recullin les escombraries, que es netegin escoles, clíniques i hospitals... Són els herois anònims i solidaris que fan possible que continuem tenint fe en la solidaritat humana. Hem de prendre consciència que cap treball s'ha d'infravalorar, per humil que sigui, ja que sense ells seria impossible mantenir uns nivells de benestar i serveis que tots necessitem. Tothom que treballa, malgrat no rebi la compensació econòmica necessària per viure dignament, contribueix al seu propi desenvolupament i al de tota la nostra societat. Caldrà posar en qüestió l'abisme retributiu que hi ha entre les persones que realitzen aquests treballs humils i les altes retribucions i prebendes que perceben altres persones en els diferents àmbits socioeconòmics, administratius, polítics o esportius.

Haurem de dedicar temps a la reflexió, personal i comunitària, per poder fer possible un canvi de paradigma, que comenci per valorar les petites coses, els sentiments que ens fan més humans, com la bondat, l'empatia, la solidaritat, que ens impulsi a valorar i comprendre el sentit del que anomenem bé comú. Com diu el refranyer popular, «no hay mal que por bien no venga». Potser haurem de posar en qüestió la idolatria permanent del diner i donar més valor a la dignitat humana, per sobre de qualsevol altre interès, des de la perspectiva que tots ens necessitem i que tots hem de contribuir a fer una societat millor. Des de la humilitat, de saber-se dèbil i provisional, caldrà mantenir l'esperança i aprofitar les oportunitats per fer un canvi social des de la solidaritat i la compassió.