24 de novembre de 2020
24.11.2020
Diari de Girona

Fita i el segellament d'una vocació

23.11.2020 | 23:49
Fita i el segellament d'una vocació

La mort de Domènec Fita, que tingué lloc el passat 9 de novembre, ha suscitat molts escrits i converses que han fet augmentar, encara més, el pes de l'adjectiu «extraordinari», que li era –i li és– atribuït per moltes persones.

Coneguérem Fita el 1994, gràcies al bon amic i deixeble seu Isaac d'Aiguaviva. La relació s'aprofundí de manera especial quan li férem una entrevista per al dominical d'aquest diari, el 2009. De llavors ençà, era costum habitual que alguns cops durant l'any ens veiéssim al despatx de casa seva i que parléssim de mil i una coses.

Hi ha un episodi, en què vam tenir el goig de poder participar, que ve a tomb fer conèixer en aquest escrit. Fita, de petit, estava a l'hospici de Girona. L'admiració que tenia per Francesc Macià nasqué, precisament, arran d'una visita que el president hi feu l'any 1932. Amb motiu de la inauguració de la remodelació de la plaça Domènec Fita, a Montjuïc, el 16 d'octubre del 2009, demanàrem a Teresa Peyrí Macià si hi voldria venir a representar el seu avi i a fer un parlament.

La seva presència no fou possible, però sí que ens demanà que en l'acte llegíssim una carta, en nom del seu avantpassat i en nom seu, escrita per ella mateixa. Fou un moment extraordinàriament emotiu i feliç per a tots plegats. En transcrivim, pel seu interès, un fragment:

«Del meu avi, 'l'Avi', en tinc records memorables i anècdotes entranyables. Era una persona amb una gran passió per Catalunya i per la seva família, i a la qual li encantaven les criatures. Per això me'l puc imaginar quan, ara fa 77 anys, us va agafar en braços amb un somriure a la cara i, de ben segur, va guardar amb gran tendresa els vostres 'cavallets de plastilina'».

Amb data del 31 d'octubre d'aquell mateix any, Fita li respongué el següent: «La lectura d'aquesta carta, enmig de l'acte d'inauguració, fou una agradable sorpresa per recordar els 77 anys que feia que el president Macià em va obsequiar amb un petó per les figuretes d'uns cavalls que li vaig fer en plastilina. La veritat és que d'aquell moment ençà no he deixat mai la pràctica artística: fou com un segellar la meva vocació. Per tant, que una neta de l'Avi em fes aquestes ratlles és de molt agrair, i ha assenyalat aquest moment amb un èmfasi molt potent. Gràcies per les felicitacions i les atencions que m'heu dispensat i que en tot això hi prevalgui l'estima a la nostra terra».

Fita perviurà en el temps. El nostre agraïment i la nostra estimació, benvolgut Domènec!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit