Es preocupant veure com es comporta el PSOE a les Corts espanyoles. Hom té la impressió que Pedro Sánchez vol conservar la cadira al preu que sigui. Però els seus errors tard o d'hora representaran un bon sotrac per al seu partit. Històrics líders socialistes ja han manifestat la seva preocupació davant la dependència d'una formació antisistema com Unides Podem, que encara avui no són conscients que formen part d'un govern de coalició.

Des de la proppassada setmana, el país té una nova llei d'educació, aprovada només per 177 diputats. Va sortir la proposta endavant per un sol vot, la qual cosa vol dir que serà certament un autèntic fracàs.

Una vegada més -en el seu moment el PP va fer el mateix amb el ministre Wert al capdavant- la llei és fruit del partidisme i no del consens de les forces polítiques majoritàries. L'educació és prou important perquè el govern de torn fes un esforç per tal que es formalitzessin les bases que cobrissin un llarg període de temps. La formació de les generacions del futur mereixia un gran acord parlamentari i no pas una llei que s'aprovés per un sol vot. No es pot repetir la cançó de l'enfadós en la pugna entre escola pública i concertada, l'assignatura de Religió, el paper de la llengua castellana o si es pot gaudir d'un títol amb assignatures pendents.

Un gran acord comporta cessions tant dels partits del Govern com de l'oposició. I Pedro Sánchez ha estat incapaç de pilotar un moment històric. Una vegada més es comporta com un president sense capacitat de liderar un diàleg que desemboqui en un consens. És evident que Pablo Iglesias va a la seva i en aquests moments està lesionant i molt els interessos d'un PSOE que manifesta una passivitat alarmant.

I una situació semblant succeeix en el tema dels pressupostos. Unides Podem els ha pactat amb EH Bildu, la qual cosa costa molt de digerir no només als socialistes que foren víctimes del terrorisme d'ETA, sinó a una gran part de la ciutadania. Fins i tot Alfonso Guerra s'ha vist obligat a criticar obertament el posicionament del PSOE.

Difícilment es podrà entendre a Europa que els socialistes espanyols pactin els pressupostos amb Bildu quan Ciutadans amb Inés Arrimadas al capdavant estava disposada a aprovar-los, malgrat les provocacions d' Echenique. Però ja se sap que Pablo Iglesias i els seus volen dos fronts oberts a les Corts, atès que així tenen protagonisme mediàtic. En aquest sentit el PSOE va perdent la centralitat i fins i tot el PNB no veu bé el paper dels de Podem.

Els nacionalistes bascos no s'entendran mai amb Bildu. La seva experiència en el Govern els va fer reaccionar ràpid i Andoni Ortuzar va pactar la retirada de l'impost al dièsel, la qual cosa afavoreix una franja important de transportistes i autònoms. A la foto final, Iglesias tampoc voldria el PNB i això ja és una autèntica provocació, per la qual cosa ministres com Margarita Robles o Maria Jesús Montero no estan disposades a empassar-se el galàpet, mentre Pedro Sánchez calla davant la preocupació manifestada per diversos presidents autonòmics socialistes. Ni Fernández Vara ni García-Page es van mossegar la llengua.

La crisi sanitària i econòmica que viu Espanya necessita de grans pactes i acords entre els grups parlamentaris més nombrosos. El PSOE gaudeix d'una franja d'electorat moderat que pot fluctuar segons les circumstàncies. Els darrers esdeveniments posicionen els socialistes en una radicalització que els impedirà ampliar el seu espai electoral. El PSOE necessita obrir una reflexió a fons de cara als propers anys de la present legislatura. Si no es així, serà esclau d'un Pablo Iglesias que encara avui no se sap si és Govern o oposició.