24 de novembre de 2020
24.11.2020
Diari de Girona

Viatge a l'insomni americà

23.11.2020 | 23:49
Viatge a l'insomni americà

Llegeixo en el New York Times que una jove executiva novaiorquesa de raça blanca ha estat assassinada a Central Park mentre feia fúting. Els autors de l'agressió, segons la policia, eren una banda de 8 adolescents residents al barri de Harlem. La notícia diu que la varen colpejar al cap amb una barra de ferro i que, un cop estabornida, la varen violar en grup i, després de robar-li, la varen deixar estesa a terra inconscient i en estat de coma.

Aquesta yuppie blanca catòlica era una broker que treballava a Wall Street i, sense haver fet res, es va convertir en un boc expiatori. Va ser víctima de la venjança d'uns negres que varen projectar en ella tots els seus mals i frustracions. Els joves delinqüents que la varen assaltar varen invertir els escassos dòlars que duia al damunt a comprar una dosi de crac.

Aquest no és un fet aïllat, és més, és un incident habitual que passa cada dia a qualsevol gran ciutat americana. De fet, per als mitjans, això ja no és notícia de portada, aquestes agressions van directament a les pàgines de successos. Fa uns anys la prestigiosa revista Time va publicar un documentat dossier d'11 pàgines parlant de la violència urbana als EUA i de les mesures per combatre-la que tenien totes les administracions, que es poden resumir, mani qui mani, en més policia i repressió.

«El problema és més estructural i de valors. Mentre el sistema capitalista sigui hegemònic, la societat continuarà sent violenta i deshumanitzadora». Aquesta frase no és nostra, la va dir Lewis H. Lapham, un home del sistema, escriptor conservador de Califòrnia, net d'un alcalde republicà de San Francisco i besnet d'un dels fundadors de Texaco. L'any 1988 va publicar un polèmic llibre ( Money and Class in America) en què defensa que la idea d'Amèrica com a terra d'oportunitats és la mateixa tant per a un capitalista de tota la vida que hagi estat format a les millors universitats com en el darrer immigrant que acabi d'arribar. Es tracta d'obtenir el màxim profit en el mínim temps possible, fiant-ho tot a l'individualisme i obviant qualsevol sentit comunitari. És a dir, valors com ara la solidaritat humana o la complicitat social no tenen cabuda en la societat americana, on hi ha grans desigualtats, que ni demòcrates ni republicans estan disposats a solucionar.

Els rics viuen en zones exclusives on els pobres no tenen accés. Avui als EUA s'esmercen més recursos en la seguretat privada que en afavorir polítiques que menin la societat cap a la pau social. A la pràctica, es creen grans guetos: blancs amb blancs, negres amb negres, llatins amb llatins... aquests grups ni es fonen ni es barregen, la idea d'un «rendez-vous» multiracial és una quimera.

Als EUA el que importa es triomfar, realitzar l'anomenat somni americà. Així, els Morgan, Rockefeller, Hearst, Trump... són admirats per haver aconseguit fama, poder, en definitiva, l'èxit. El que importa és on han arribat, però ningú es preocupa de saber com hi han arribat.

Els artistes i escriptors són definits segons quin sigui el seu valor en el mercat, el que compta sobretot és el que venen. Lewis H. Lapham ja deia que els EUA es poden definir més com una plutocràcia que com una democràcia. El peix està tot venut i les cireres les remenen una classe dirigent que actua com un autèntic clan. Aquesta sensació d'impossibilitat d'accedir al poder que, a la pràctica, té un ciutadà normal, ha desanimat històricament la població a acudir a les urnes. Ja ho va dir Chomsky fa anys, als EUA només hi ha el partit de la propietat. A més, la política és una activitat cara. Cap ciutadà normal es pot pagar allà una campanya electoral que, pel cap baix, costa un milió de dolars, com cap ciutadà normal aquí podrà ser mai president del Barça perquè no tindrà capacitat econòmica per avalar el pressupost.

Als EUA, els polítics depenen dels lobbies i dels grups de pressió financers que, òbviament, si fan donacions a un candidat és perquè defensi els seus interessos i no els de la gent del carrer.

Al poble en general se li permeten algunes llicències, vàlvules d'escapament, perquè alliberi, de tant en tant, la ràbia que li produeixen les enormes desigualtats. Així, quan un policia blanc mata un negre, la ira dels seus companys de raça es desferma per uns dies i hi ha avalots en algunes ciutats, es cremen contenidors, s'assalten supermercats i es produeixen enfrontaments amb la policia o la guàrdia nacional però, al cap de poc, tot torna a la normalitat, a l' statu quo habitual. Manuel Castells, gran coneixedor de la societat americana i actual ministre de Podem a Madrid, diu que el sistema tolera, un temps limitat, el campi qui pugui, perquè es incapaç de canviar les relacions socials. La societat americana és un cant a l'individualisme, un tots contra tots on la selecció natural fa que només sobrevisquin, dignament, els més forts.

Als Estats Units la separació social fa que els grups s'ignorin i es tinguin por. El territori de l'altre és un espai desconegut. Recordo que, en un viatge que vaig fer fa anys al país de l'oncle Sam, a mi, que amb barba i cabells blancs faig una pinta d'home bo, barreja d'artista, patriarca-missioner, em varen tirar els gossos mentre passejava per una urbanització a prop de Boston.

Als EUA, són ciutadans de primera els que van en cotxe sempre. Els altres perillen. Si fas pinta de rodamon, negre, xicano o tens un aire asiàtic, vigila, la policia et pot considerar un element sospitós i detenir-te en qualsevol moment, demanar-te la documentació, emmanillar-te o dur-te preventivament a la comissaria del xèrif del districte, com la que sortia a la sèrie Hill Street Blues, més coneguda aquí, com la Cançó trista de Hill Street.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook