La quarta temporada de la sèrie televisiva The Crown ha arribat entre nosaltres amb un gran sentit de l'oportunitat, just quan s'han complert tres mesos de la fugida del rei emèrit espanyol. Ara que Espanya es troba en ple debat sobre una institució que fa aigües per tot arreu, amb un escàndol d'enormes proporcions, ens retorna un producte televisiu d'una altíssima qualitat que ens fa memòria de fets històrics que quasi havíem oblidat, servits per una realització i una interpretació impecables.
La sèrie, com no podia ser d'altra manera tractant-se de la monarquia més emblemàtica del món, ens ofereix no sols la reconstrucció de fets històrics, sinó també la imatge del funcionament quotidià d'una institució que molts teleespectadors també sofrim i mantenim amb els nostres impostos. Sense voler-ho, la sèrie alimenta ara mateix, com un mirall, el nostre debat casolà davant un invent que, per la seva naturalesa, resulta molt onerós per a l'erari públic, engendra petis monstres i fa possible tota una cort de personatges egoistes i paràsits que són terriblement lluny de l'exemplaritat mínimament exigible en aquells que es troben al capdamunt de qualsevol sistema polític. El saldo, particularment per a nosaltres, és més decebedor encara, car ens toca de sofrir-lo, a més a més, en una mala còpia i en un règim democràtic que no té res a veure amb la llarga tradició del Regne Unit. Vet aquí que no experimentem els beneficis d'aquesta institució en el context britànic, però en canvi hem de suportar tots els defectes de la institució monàrquica, basada no pas en mèrits i atributs personals, o en la voluntat popular sobirana, sinó en un principi tan indefensable com l'herència.
La gent que veu i comenta The Crown en lloa la direcció, la interpretació, l'espectacularitat, la fidelitat històrica, els escenaris i tot allò que fa gran una bona sèrie televisiva. Però no haurien d'ignorar un aspecte que em sembla fonamental: els guions. Darrere el que veiem, hi ha el treball esplèndid d'un equip de persones que confegeixen les històries i que redacten uns diàlegs saborosos, capaços de resumir en una escena breu tota una realitat molt més complexa. Si m'ho permeteu, en voldria extreure una que em sembla un exemple perfecte de la qualitat del producte.
Es tracta d'una de les trobades entre la reina Elisabet i Margaret Thatcher, totes dues tan ben caracteritzades. La primera li diu a la insofrible «dama de ferro» que s'està creant enemics per tot arreu i l'altra li respon que viu còmodament amb l'existència de múltiples enemics. I, davant la sorpresa de la reina, li recita de memòria la integritat d'un passatge del poeta d'origen escocès del segle XIX Charles Mackay. Aquesta citació, recitada amb tota parsimònia, diu això: «No tens enemics, dius? Una pena, amic meu, aquest enorgulliment és inútil. Tot aquell qui pren part en el combat pel seu deure, que els valents suporten, hauria d'haver fet enemics. Si no en tens cap, és que has fet molt poca feina. Si no has escarmentat cap traïdor, si cap desgraciat no t'ha calumniat, si mai no has redreçat cap malifeta, llavors vol dir que has estat un covard en la lluita»... Una cita literària i històrica molt reveladora per als qui s'enfanguen en el combat polític quotidià. Una troballa en la ploma d'un guionista intel·ligent i culte.
En fi, és aquesta una petitíssima mostra del nivell d'una sèrie que, altrament, és entretinguda i distreta, amb unes localitzacions perfectes que també ens permeten d'entendre els paisatges i els habitatges on es mou aquesta cúpula tan allunyada dels tràfecs de la vida de la gent normal. The Crown, en definitiva, ens reconcilia amb la millor tradició de l'art dramàtic i televisiu britànic, però també ens fa entendre millor allò que ens passa ara mateix a casa nostra.
